Anunci Publicitarispot_img
MataróCulturaConverses del Posidònia Fest: Pau Vallvé, quan la vida és ara

Converses del Posidònia Fest: Pau Vallvé, quan la vida és ara

spot_img

És difícil trobar un artista català amb la versatilitat de Pau Vallvé. ‘La vida és ara’ ens recorda la importància de respirar i de viure el moment

Pau Vallvé descobreix la música als 3 anys, quan comença a tocar la bateria. Experimentar l’amor i el desamor el va fer agafar la guitarra i convertir-se en cantautor, tot i centrar part de la seva trajectòria inicial en la creació de música per a cinema, publicitat i televisió.

Després de viure mil i una aventures al seu segell discogràfic – Amniòtic Records – i de produir i composar per múltiples bandes i artistes, Vallvé impulsa definitivament la seva carrera en solitari composant “Pels dies bons”, el seu catorzè disc. En una casa aïllada a Banyoles, envoltat de naturalesa i gallines, en Pau va crear art. 90 concerts per Espanya i Europa el van confirmar com una realitat del panorama musical nacional.

Després van venir treballs com “Abisme cavall hivern primavera i tornar”, “Costa-Roja”, “Concert 2018” i “Life vest under your seat”. Durant el confinament, Pau Vallvé va gestar el seu darrer treball: “La vida és ara”. L’artista es va separar pocs dies abans de l’esclat de la pandèmia i, confinat al seu estudi durant 75 dies, va ser capaç d’ordenar pensaments i sensacions per signar aquest canvi d’etapa ■

Pau i música: on neix el vincle?

No en sóc conscient. Abans de parlar ja jugava a picar ritmes i des dels 3 anys vaig començar a tocar la bateria. A casa vaig estar molt incentivat amb la música. No tinc la sensació d’haver decidit dedicar-m’hi. Va ser natural. Em considero una persona molt afortunada, tot i que encara hi ha gent que em pot preguntar quina és la feina que faig a banda de ser músic.

La sort l’has treballat. És així?

És cert que des de molt jove he estat molt actiu. Per mi, fer música era com un joc; com una manera de passar-m’ho bé. A banda de fer les meves cançons sempre tenia altres feines: crear bandes sonores per cine, dirigir la meva discogràfica o produir per altres grups. Va arribar un moment on m’adono que estic començant a viure del joc. El projecte de passar-m’ho bé s’ha menjat a la resta. Sentir-ho és una sensació curiosa, però és cert que ens ho hem treballat molt.

Produir per altres t’ha fet créixer?

Diria que sí. Des que estudiava Belles Arts vaig entendre que em calia observar el món musical des d’una perspectiva global. La gràcia no és dir: jo faig lletres o toco la guitarra. El millor és tenir una idea i saber tirar-la endavant des de tots els sectors. M’agrada intervenir en cada decisió del procés. Des de la portada d’un disc, les lletres, la música, la mescla, les estratègies de comunicació i xarxes socials… Per això jo aposto per una autogestió total… Perquè aprens a entendre com s’explica un disc.

Tenir més llibertat et dóna més feina?

Segurament. He hagut de lluitar molt com David contra Goliat al llarg de tota la meva carrera, pel fet de no tenir una gran discogràfica al darrere. Però això m’ha donat una llibertat que no la canvio per res. Poder controlar-ho tot m’agrada. Des de decidir com ha de ser un videoclip a dir ‘no’ a una entrevista amb un mitjà amb qui no m’identifico.

L’aïllament fa néixer la teva millor versió?

És cert que els dos discs més representatius del meu repertori (‘Pels dies bons’ i ‘La vida és ara’) s’han gestat en moments d’aïllament. Jo no em sé inventar històries. Les meves cançons són capítols de la meva biografia i, per tant, no canto res que no m’hagi passat o que no hagi sentit. Quan vius canvis importants, les coses es remouen i sols generar una música més intensa. Però crec que l’element més important que comparteixen aquests dos discs és el temps. Vaig tenir temps real per fer-los. ‘Pels dies bons’ neix de deixar la feina, abandonar l’estrès, agafar els estalvis i marxar a viure a una casa a Banyoles durant sis mesos, on només hi havia gallines. ‘La vida és ara’ es crea durant el confinament. Jo em vaig separar tres dies abans de l’esclat de la pandèmia i vaig quedar-me confinat al soterrani de l’estudi durant 75 dies. Allà em vaig adonar de com ens està trencant aquest estrès global que vivim. Tendim a viure corrent, a produir sense parar perquè ens pensem que, si no ho fem, estem fallant. Si no t’atures, és impossible cercar la pau interior necessària per crear. Quan he tingut temps per parar i escoltar-me, la música més especial ha arribat.

Quina és l’aventura que més t’ha marcat?

N’hi ha moltes… Però la que vam viure el setembre del 2015 és un bon exemple. Vaig fer una gira europea de concerts bastant especial. 15 concerts a 15 ciutats en 15 dies, anant de Barcelona fins a Sèrbia. Els concerts eren als menjadors de les cases on la gent ens acollia i els desplaçaments els vam fer en cotxes compartits. La gent que venia de públic no pagava entrada, sinó que portava menjar per fer un bon sopar després del concert. Intento que cada projecte que faig em serveixi d’alguna cosa a nivell personal. Aquesta aventura em va fer canviar el xip. Sempre havia estat bastant ‘cagat’ i fer un viatge així em va obligar a deixar enrere aquestes pors.

Com vas connectar amb el públic?

Doncs va ser molt especial durant tot el viatge. Al final, si cantem és perquè ens escoltin d’aprop. Jo tinc la necessitat de compartir i comunicar. I de connectar directament amb la gent que escolta les meves cançons. Per això sempre he dut jo les meves xarxes socials, perquè sóc jo qui vol parlar amb el públic. Per això sempre baixo a la botiga de discs quan acabo un concert, a estar amb les persones que han vingut; a compartir moments. Crec que és molt important poder ser proper amb la gent que t’escolta.

‘La vida és ara’: què ens diu?

El disc neix de saber reconduir una situació adversa: una separació que coincideix amb el confinament. He volgut reflexionar sobre com vivim. Anem tots molt a tope, de cul i amb una autoexigència que fa por. Durant el confinament, que ningú esperés res de ningú durant tres mesos, va ser positiu. L’únic objectiu era no morir. Crec que les escales de valors es van posar al seu lloc. Tenim moltes coses bones al voltant i, per tant, crec que hem de parar de fer plans de futur. La vida és ara. Gaudim del present amb una actitud constructiva

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img