Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
El dibuixant Manuel Cuyàs i Duran era un Dandi. Tot i que la seva ànima sempre va ser la d’un bohemi empedreït, el que sens dubte ha estat el millor caricaturista mataroní de totes les èpoques semblava un milord anglès. Era un home distingit, molt elegant, de presència refinada i un xic tocat i posat. Lluïa un bigoti refilat, un llampant corbatí o una vistosa corbata. Es cobria el cap amb un barret d’ala ampla que els estius generalment era de color blanc i amb el que ostensiblement saludava les senyores. Sempre caminava enravenat i, encara que no fos coix, sovint ho feia acompanyant-se d’un estilitzat bastó de canya. No era estrany trobar-te’l passejant per la Rambla, sempre del bracet de la seva esposa, la senyora Teresa Gibert, una dona guapíssima. Era una parella que es feia mirar: tots els transeünts mig de reüll se’ls repassaven.
El nostre home va néixer el 29 de Març del 1912 al mig del què era el Sancta Sanctorum de l’art i de la cultura mataronina d’aquella època, entre el Teatre Clavé i la impremta i llibreria Tria. Dues institucions que sempre van estar molt lligades a la vida d’aquest personatge. A can Tria s´hi passava moltes hores, doncs allà hi despatxava la novia, la Teresa, que era germana de la propietària. Al Teatre Clavé, la mare d’en Cuyàs, l’Angelina Duran, que era cantant d’òpera, hi havia actuat moltes vegades. Per Mataró circulava la llegenda urbana que durant l’època que es murmurejava que pretenien tancar el Clavé, la senyora Angelina una nit i d’amagatotis es va colar a l’escenari del recinte. Amb la platea buida, i sota l’atònita mirada del vigilant de torn, va voler acomiadar-se’n. Va cantar a ple pulmó una de les àries de “La Boheme”, una de les obres que molts anys abans ella havia representat en aquella casa. Mai no he pogut contrastar si aquesta anècdota és totalment certa, de totes maneres aquí us la deixo.
Criat en un entorn cultural tan selecte, el jove Manuel Cuyàs no podia triar cap altre ofici que no fos el d’artista. Va estudiar dibuix i pintura sota el mestratge d’en Rafael Estrany a l’escola d’Arts i Oficis, aquella insigne entitat que hi havia en el Carreró, on actualment s’ubica la meitat més oriental de la Plaça de l’Ajuntament. Va compartir els estudis amb artistes tan notables com són els germans Arenas, l’escultor Jordi Puigalí, en Santiago Estrany, que era fill del mestre, l’Emilia de Torres i l’Antoni de P. Boix. De totes les Belles Arts, en Cuyàs es va sentir especialment atret pel dibuix i més concretament pel dibuix a la ploma, una especialitat que va arribar a dominar gairebé a la perfecció.
Era un fervent admirador del dibuixant Junceda, aquell il·lustrador i caricaturista que juntament amb en Cornet, en Llaveries, en Feliu Elias APA i en Ricard Opisso omplien setmanalment de ninots la revista “En Patufet” de la que el jove Cuyàs n’era un apassionat devorador. Sense pensar-s’ho dues vegades, el nostre personatge es va posar en contacte amb en Junceda amb la intenció de fer alguna col·laboració per la mencionada publicació humorística. Sembla que aquell li va dir: Noi, ho sento, són moments molt difícils. El veterà dibuixant tenia raó. Poc temps després, a l’abril del 1938 van tancar definitivament “El Patufet” i, un cop acabada la guerra, en Franco no la va deixar obrir més.
En Manuel Cuyàs i Duran sempre es va guanyar la vida com a dibuixant i caricaturista. La ploma i la tinta xinesa van ser les seves eines de treball, ocasionalment també el pinzellet. Des del 1948 fins el 1953 va ser el caricaturista oficial del Diari de Mataró. Són caricatures de línia fina i traç segur. Defugen de l’excés de negres i ombrejats. No pretenen ser una imatge càustica on el dibuixant intenta recrear-se en els defectes físics del personatge. Tot el contrari, les seves no són unes caricatures amb intenció de ferir sinó que són acuradament respectuoses amb la persona retratada, cosa que acostuma a ser molt difícil. Contràriament al que sovint passa, la gent no presentava cap resistència a deixar-se caricaturitzar. Expliquen que un any, per la Fira, en Cuyàs va muntar una paradeta a la porta de la Sala Cabanyes on assegut davant d’un bloc, una ploma i un tinter de tinta xinesa de la casa Pelikan feia la caricatura a tots els passavolants que ho sol·licitessin. Diuen que la cua que es va formar era formidable, doncs la popularitat que aquell artista tenia a Mataró era molta.
Els primers anys de postguerra van ser molt difícils per tothom, també pels artistes. La gent del país no estava ni per dibuixos ni per romanços i en Cuyàs va haver d’espavilar-se. En el segon pis de casa seva va muntar una acadèmia de dibuix on impartia classes als vailets interessats en aquesta matèria. D’aquella improvisada escola particular en van sortir alguns artistes notables, entre altres en Manuel Cusachs i Xivillé, un escultor dels de més alta volada. Com que aquí no hi havia feina, va provar fortuna a l’estranger. Algunes editorials angleses es van interessar per l’estil dels seus dibuixos i per l’acurat realisme de les seves ambientacions, cosa que fa que durant aquella època la seva obra estigués més difosa en el mercat britànic que en el nostre. Va col·laborar en revistes britàniques tant prestigioses com: Judy, Bunty, Sally i June . Per Sally va dibuixar la sèrie “Landers School”, amb guió del també català Antoni Turnes. Aquesta col·lecció de còmics narra les aventures de 5 noies en un internat suís. “Landers School” va ser traduïda a varis idiomes i a casa nostra la va publicar l’Editorial Bruguera amb el nom de “Cristina i les seves amigues”. Segon diversos crítics del còmic “Landers School” es considera com una de les obres mestres de la historieta espanyola.
Probablement degut a la ressonància que va assolir “Landers School”, en el 1961 l’Editorial Bruguera el va fitxar com a membre del seu equip de dibuixants, empresa on hi treballarà fins la seva jubilació. A la Bruguera hi va il·lustrar varies dels seus reculls de novel·la clàssica com són : Selección Clàssica, Joyas literarias o Mundo juvenil. Podem trobar els dibuixos d’en Cuyàs en`la versió espanyola d’obres tan emblemàtiques com “Miguel Strogoff” de Jules Verne o “L’illa del tresor” de R. L. Stevenson. La més important tasca d’en Cuyàs a l’editorial Bruguera va ser en el camp del còmic femení. Va col·laborar en col·leccions tan populars com eren ”Sissí”, “Marisol” i “Lily”. També va dibuixar alguna sèrie d’acció, com “Astroman”, en el 1973, amb textos d’en Victor Mora, el popular guionista del Capitán Trueno.
El dibuixant Manuel Cuyàs, a desgrat de tenir 73 anys i d’estar molt malalt, com a bon mataroní no es va voler perdre les seves últimes Santes. Ens va deixar el 29 de juliol del 2005 quan els gegants ja havien fet la seva última dormida. Tres anys després, el 26 de novembre del 2008, la ciutat que ell tant havia estimat, en agraïment a la seva labor, li va dedicar una cèntrica plaça de nova creació a pocs metres del que sempre havia estat el seu domicili. Esperem que algun dia hi hagi una placa o una estàtua commemorativa, potser millor algun ninot ■
