Anunci Publicitarispot_img
PersonalJosep Lluís López Bulla: el sindicalista amant de l'òpera

Josep Lluís López Bulla: el sindicalista amant de l’òpera

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

En Josep Lluís López Bulla, conegut en el món sindical com en Pepe Luís, va ser secretari general de Comissions Obreres de Catalunya durant 24 anys, des del 1972 al 1995, any en què el va substituir en el càrrec en Josep Coscubiela. Per tant, de sindicalisme i de lluita obrera el nostre personatge en sap una estona llarga.

Com ell mateix explica en la seva obra Cuando hice las maletas, va néixer a la població granadina de Santa Fe el 25 de juliol de 1943. Va passar la seva joventut a Requena, lloc on hi va estudiar el batxillerat.

El 1965 es va instal·lar a Mataró on va entrar a treballar en el ram de les arts gràfiques i on s’afilià al PSUC. La seva primera residència a la nostra ciutat va ser a la pensió Urbis del carrer d’en Pujol, que estava ubicada a la casa particular de la popular professora de llatí i de literatura espanyola Montserrat Robles, la que va ensinistrar en aquestes matèries a més d’una generació d’estudiants mataronins. El dia que en Josep Lluís López Bulla va arribar a Mataró, la pensió Urbis estava plena a arrebossar. Però sembla ser que, quan la Srta. Robles es va assabentar que el nouvingut era un batxiller, no va posar cap inconvenient en muntar-li una llitera a la sacrosanta habitació del seu domicili: a la biblioteca. La biblioteca de la família Robles era documentadíssima; en gran part era herència del pare Robles, un il·lustre mestre mataroní.

L’activitat social i política d’en López Bulla durant aquells primers anys d’estança a Catalunya va ser intensa. Te’l trobaves per tot arreu. El recordo discutint apassionadament en alguna de les vetllades culturals que cada dissabte al vespre, sota el paraigua protector de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, organitzaven al Racó l’escriptor Joaquim Casas i l’artista Lluís Terricabres. De manera especial, en una que es va celebrar el 1966, on va venir el canonge de Málaga José Maria González Ruiz per posar-nos al corrent dels debats cristiano-marxistes. Un tema molt polèmic en aquells moments i on hi estava molt implicat l’Alfons Carles Comín, pare de l’actual polític exiliat i bon amic d’en López Bulla.

També tinc molt present el dia que, sense èxit, la policia franquista va intentar detenir-lo en púbic. Va ser a causa d’una arenga revolucionària contra el règim que en López Bulla va llançar al final d’una conferència sobre els drets humans celebrada a la biblioteca de la Caixa d’Estalvis Laietana, aleshores situada a la cèntrica plaça de Santa Anna. Al finalitzar la mateixa, l’únic delegat governamental que havien enviat a aquell acte, en Martín, el popular inspector de la brigadilla político-social, aquell del cabell arrissat, ulleres rodones i permanentment vestit amb una gavardina grisa de niló de la marca Piumadoro, es va veure obligat a dirigir-se a l’esvalotador conferenciant i demanar-li que l’acompanyés a la comissaria. Immediatament, una bona part dels assistents, molts dels quals ja estàvem prèviament assabentats que aquella nit en López en muntaria una de grossa, ho vam evitar. El públic va envoltar al valent líder sindicalista i va començar a abraonar al representant de l’autoritat, el qual, amb la cua entre les cames, va abandonar la sala. L’endemà, evidentment, en Pepe Luís va ser detingut.

Al poc temps d’haver arribat a Mataró en Josep Lluís López Bulla es va dedicar de ple a la fundació de les Comissions Obreres de Mataró, per la qual cosa és detingut i empresonat en el 1967, junt amb l’Antoni Martí i Benasanch i en Pep Riera i Porta, qui uns anys més endavant, el 1974, participarà en la constitució del sindicat Unió de Pagesos.

En aquells anys de repressió, les detencions i passades per comissaria d’aquest destacat militant comunista van ser freqüents. La més sonada de totes, sens dubte, va ser la que el va obligar a restar empresonat durant un any i mig al penal de Sòria. Allà, entre altres, va compartir condemna amb els destacats comunistes Agustí Faus i el sabadellenc Àngel Abad, germà del conegut polític Miquel Àngel Abad, un dels promotors dels Jocs Olímpics del 92. La similitud entre el nom i els cognoms dels germans Abad ha donat lloc a més d’una confusió.

Durant una bona temporada en López Bulla va viure en un petit pis, un mini estudi situat al carrer de la Palma. Compartia habitacle amb un altre conegut militant comunista d’un partit que no era el seu. Es tractava d’en Jesús Nieto. Teòricament pertanyien a dos grups antagònics i, en públic, cada un d’ells llençava vituperis respecte de l’altre. S’acusaven mútuament d’heterodoxes i de revisionistes, però en privat compartien vivenda i, segurament, moltes confidències. Eren coses de la clandestinitat. El piset d’aquests dos lluitadors antifranquistes es comunicava amb el terrat de casa a través d’una finestreta. Més d’una vegada ens havíem intercanviat converses, informacions i algun que altre objecte domèstic.

Quan, a conseqüència dels fets de la biblioteca de la plaça de Santa Anna en Pepe Luís va ser detingut, en Nieto, per evitar que també l’arrestessin a ell, es va veure obligat a fer-se fonedís. S’esperava que d’un moment a l’altre la brigadilla político-social de la policia, com era habitual, tiraria a terra la porta d’aquell domicili amb la finalitat d’obtenir proves que inculpessin als seus habitants d’associació il·lícita.

En Jordi Nonell, un amic comú, que aleshores estudiava dret i col·laborava de passant al gabinet laboralista que l’Albert Fina i la Montserrat Avilés tenien al carrer de Fra Luís de León, em va venir a veure per sol·licitar la meva col·laboració per realitzar un comprometedor servei. Aquella mateixa nit, i seguint les indicacions del fugitiu, amb en Jordi Nonell vam entrar a l’esmentat pis a través de la finestra que comunicava amb el meu terrat per recuperar la documentació comprometedora que guardaven ambdós revolucionaris. La tenien amagada a l’interior de la taula del menjador; era una taula circular que si desplegaves les seves fulles es convertia en ovalada.

Quan la taula estava tancada, entre les fulles extensibles i el plafó central hi quedava dissimulat una mena de calaix. En aquell únic amagatall hi compartien espai documentacions molt comprometedores de dos partits polítics locals oficialment considerats contraris. Pocs dies després, en Jesús Nieto va ser arrestat. El va detenir el policia secreta conegut per tothom amb el sobrenom de ElSanto,un dia el vespre mentre s’estava prenent un cafè amb la Maria Reniu i la Carme Vinyas en el cèntric snak-bar Novoa, aquell que hi havia al davant mateix de l’ajuntament. A en Nieto el van haver d’alliberar molt aviat per manca de proves. En Jordi Nonell i un servidor en sabíem molt bé la causa.

El 1999, ja en plena democràcia, el veterà lluitador sindicalista va ser nomenat diputat al Parlament de Catalunya. L’havien presentat en el lloc nº2 de la llista electoral d’Iniciativa per Catalunya Verds. A la següent legislatura, la del 2003, no es va voler presentar a la reelecció i va deixar la política activa.

Encara que pugui semblar estrany en un sindicalista d’esquerres, en López Bulla és un gran aficionat a l’òpera. És un forofo de la música d’en Verdi. Segons explicava el seu íntim amic l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en López era l’enviat de Verdi a la terra. Sembla ser que cada vegada que aquest il·lustre escriptor i periodista tenia un dubte sobre una qüestió operística no dubtava en agafar el telèfon i consultar-ho amb el sindicalista. Aquest, d’immediat, li resolia el problema.

En Vázquez Montalbán, a l’edició El País del 12-X-1999, ens explica que en López Bulla va tenir una gran emprenyada quan al començament de la transició un grup d’esquerrosos anava a la porta del Liceu a xiular i a llençar ous als burgesos que accedien a l’edifici. S’indignava, no per la falta de respecte als espectadors, sinó per la mostra d’insensibilitat que mostraven davant d’un ritual cultural.

La tasca divulgadora d’aquest líder obrer ha estat prolífica. Les conferències que ha pronunciat són incomptables. Són copioses les col·laboracions que va fer al diari El País entre 1984 i el 2008, la majoria d’elles en l’espai anomenat Tribuna. Ha publicat tres llibres: Qüestió salarial i nova cultura (1987); el ja esmentat Cuando hice las maletas (1997) i El sindicalismo en la encrucijada (1997).

Actualment edita un blog a internet on, sota l’encertat títol de Metiendo Bulla, exposa els seus comentaris sobre l’actualitat política i cultural de cada dia. És un gran blog. Us el recomano ■

Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img