Iniciem el serial d’especials ‘Fent barri’, on cada setmana us acostarem un reportatge d’un barri de Mataró. Debutem amb Cerdanyola.
Per saber d’on ve el nom de Cerdanyola ens hem de remuntar 1.000 anys en el passat. El primer document on apareix el terme ‘Cerdaniola‘ data de 1025 i parla d’una delimitació dels dominis del castell de Burriac en forma de turó: l’actual turó de Cerdanyola. Si avancem fins al segle XX, comprovarem que els primers signes de ‘vida‘ a l’actual barri s’identifiquen a partir dels anys 20. Llavors, tota la zona on ara s’aixeca Cerdanyola era terra de conreu cultivada per masovers que vivien en masies o a la ciutat de Mataró. La part de dalt era de secà i per sota de la carretera d’Argentona hi havia hortes. Amb l’aparició del tramvia Mataró–Argentona (1928) la zona es comença a dinamitzar amb construccions per passar-hi el diumenge o cases d’estiueig, però la manca de control provoca un autèntic desgavell urbanístic i les edificacions compten amb condicions molt precàries. La Guerra Civil provoca un estancament del creixement poblacional de Mataró, i això també afectarà Cerdanyola. Caldrà esperar per veure-hi la gran expansió.
El primer barri
No és fins al 1950 quan Cerdanyola es comença a considerar com el primer nou barri de la ciutat. Segons el padró de l’època, en aquell moment hi vivien 823 persones, 328 de les quals nascudes fora de Catalunya. Els nouvinguts a la ciutat aixequen cases d’autoconstrucció, sense serveis, ocupades abans d’estar acabades i, sovint, amb més d’una família per habitatge. Malgrat que Mataró ja començava a experimentar un creixement notable de població, a Cerdanyola no existia cap planejament urbanístic, ni tampoc comerços, equipaments o serveis.
No és fins al 1950 quan Cerdanyola es comença a considerar com el primer nou barri de la ciutat. Segons el padró de l’època, en aquell moment hi vivien 823 persones
Personalitat pròpia
Una de les característiques més emblemàtiques del barri, i que encara avui es conserva, és la personalitat pròpia. Als anys 50, Cerdanyola ja compta amb un carrer Major, circumstància poc habitual en una zona de perifèria. Això és un indicatiu que el barri tenia personalitat de poble independent a la ciutat. Buscant vetllar pel territori, el 1952 l’alcalde Emili Albó adopta una decisió realment significativa: nomena Daniel Mataró Soler com a alcalde de barri i l’instaura com una referència pels veïns a l’hora de fer gestions. La primera demanda de Mataró Soler va ser exigir l’enllumenat públic per Cerdanyola.
Mossèn Biscúter, figura clau
Des del final de la Guerra Civil fins a inicis dels anys 60, Mataró passa de 28.000 a 56.000 habitants. La indústria espanyola comença a expandir-se i la mà d’obra precària arriba a Mataró en massa procedent de terres del sud. Si al barri de Cerdanyola hi ha una figura clau per entendre la seva evolució, aquesta és la de mossèn Biscúter, primer rector de la parròquia Maria Auxiliadora creada el 1955. Juan Luís González Haro, aquest era el seu nom, era conegut com a Biscúter perquè es desplaçava arreu amb aquest tipus de cotxe. La seva estada a Cerdanyola s’allarga fins al 1973 i esdevé cabdal en el creixement social del barri. Ell crea i coordina la primera escola amb 52 estudiants d’entre 7 i 14 anys i nodreix Cerdanyola de diverses activitats culturals. Els locals parroquials supervisats per mossèn Biscúter van esdevenir un espai obert a totes les hores del dia, on els fills dels obrers podien acudir per esbargir-se i omplir el seu temps de lleure. Cal destacar que el religiós va impulsar la creació del primer cinema del barri, va crear una emissora de ràdio parroquial i va muntar un laboratori fotogràfic i diferents cursos de mecanografia. A partir de 1965, Cerdanyola ja es troba immers en un procés d’expansió total: ja hi ha quasi 15.000 habitants, i ja es compta amb farmàcia i amb un dispensari mèdic d’urgència. En acabar la dictadura, el cens del barri és de 22.000 residents i, des d’aleshores, la millora en els serveis ha estat exponencial. En els últims anys, però, els veïns i veïnes conviuen amb taxes d’atur elevades i amb problemes d’inseguretat i d’ocupació il·legal d’habitatges.
BISCÚTER crea i coordina la primera escola amb 52 estudiants d’entre 7 i 14 anys i nodreix Cerdanyola de diverses activitats culturals
Una vida a Cerdanyola
Per conèixer d’aprop la realitat i l’origen del barri ens reunim amb dues persones molt vinculades al teixit associatiu de Cerdanyola. Antonio Ruiz, membre del casal i arribat a Mataró l’any 69, i Javier Sánchez, secretari de l’Associació de Veïns. Tots dos defineixen Cerdanyola com un espai “d’una riquesa multicultural important” i amb problemes “derivats de la manca de feina, l’habitatge digne i la precarietat”. “Un aspecte clarament a millorar és la inversió als centres d’atenció primària. Falten especialistes i personal”, denuncia Ruiz. L’Antonio és un dels molts veïns i veïnes de Cerdanyola que va mobilitzar fa prop de 50 anys per defensar l’actual parc de Can Tuñí. “Els especuladors volien omplir això de pisos, però el barri es va organitzar. Cada dia, durant un mes, vam tallar la carretera i ens vam enfrontar a la Guàrdia Civil de l’època. Al final vam aconseguir que es fes el parc”, rememora el nostre protagonista. Javier Sánchez també té mil i una nits viscudes a Cerdanyola, i sap de bona tinta què necessita el barri. “Millorar la neteja i la seguretat, i urbanitzar la zona del Sorrall per guanyar zones verdes i equipaments”, assegura.
Coexistir no és conviure
El secretari de l’Associació de Veïns ens presenta un fenomen molt interessant que des del teixit associatiu s’està intentant erradicar. “A Cerdanyola hi ha coexistència. No convivència. Les relacions s’estableixen entre persones d’una mateixa procedència i cultura. Però costa que es mesclin. A través de la taula d’entitats estem intentant trencar això per unir totes les persones del barri”, relata Javier Sánchez. Cerdanyola sempre ha estat un nucli d’atracció de migrants, tant als anys 60 com ara. “Abans l’única diferència entre autòctons i immigrats era econòmica. Ara hi ha més components culturals, d’idioma i religió. També és cert que als 60 hi havia una oferta de feina brutal a Mataró, i ara hi ha una crisi forta en aquest sentit”, destaquen els nostres entrevistats. L’Antonio i el Javier no són nostàlgics d’aquelles èpoques on a Cerdanyola “hi construïes una barraca per anar-hi vivint mentre et feies la casa definitiva”, però reivindiquen la companyonia del passat i la necessitat que “la gent jove participi en la vida comunitària del barri”.
Màster de farmàcia a peu de carrer
La història de la Farmàcia Corona Subirana a Cerdanyola ja supera les noces d’or. El negoci es va obrir el 1970 per part de Maria Rosa Corona, tieta de Carmina Subirana Corona, la nostra entrevistada. La Carmina acumula ja 32 anys d’experiència fent de farmacèutica al barri, i és una veu autoritzada per parlar-ne. “Recordo venir cap a la inauguració de la farmàcia per Peremàs. Tot eren camps i carrers sense asfaltar”, afirma. Segons Subirana, la Cerdanyola dels 70 era una zona “on s’hi feien cases com bolets” i on la població “va adoptar la farmàcia com a únic punt sanitari de referència”. “Per anar al metge s’havia de baixar a Mataró. Aquí s’ajudava a tothom. Hi havia molta immigració del sud. Gent jove, amb molts fills i amb feines dures”, rememora la nostra protagonista. Carmina Subirana creu que Cerdanyola encara conserva el caràcter “de gran família”, tot i que “s’ha perdut una mica”. “Aquí la gent sempre s’ha ajudat. Crec que en general hi ha un bon veïnat, perquè la gent que va fer créixer el barri va arribar-hi amb problemes i entén que els nouvinguts actuals també en tenen. Si pogués, demanaria més zones verdes i que s’arreglin els habitatges en mal estat. N’hi ha molts”, destaca la farmacèutica mataronina.
La veu del barri
Que Cerdanyola és un espai socialment molt actiu és àmpliament sabut. Una mostra d’això és que el barri compta amb un projecte de ràdio absolutament consolidat i de gran èxit. Ens reunim amb l’Eva Sánchez, veïna de Cerdanyola i directora de Ràdio La Veu. “La ràdio neix amb la missió de connectar les entitats i les persones del barri. Vam començar gràcies al suport de l’associació de veïns i amb un simple ordinador. De jugar, hem passat a fer una cosa més professional, amb 12 seccions diferents”, destaca la nostra entrevistada. Per l’Eva, si hi ha una cosa bonica de Cerdanyola és “la xerrada, la connexió i el diàleg entre la gent”. La directora de Ràdio La Veu no fuig de les problemàtiques que viu Cerdanyola i proposa solucions. “Hi ha incivisme i inseguretat, però també moltes ganes d’ajudar. Al barri tothom et dóna un cop de mà sense preguntar”, diu Sánchez. “Crec que és important que s’aposti per la policia de barri, potenciar molt els comerços i els bars i demanar a l’Ajuntament que faci un esforç per corregir l’atur que tenim”, afegeix. Amb Ràdio La Veu, l’Eva i els seus companys continuaran treballant amb la missió de “cohesionar i agrupar” Cerdanyola ■
