Ricard Jordà: el poder de no deixar indiferent

Entrar a l’estudi de Ricard Jordà és sentir el so dels violins; és veure’s envoltat de pintures i figures que et colpegen els ulls. L’art d’en Ricard és transgressor i cru, i narra el món sense complexos. Posar-te davant d’un dels seus quadres és com fer un combat de boxa. Al principi impressiona; pot arribar a fer mal, però t’infligeix un ‘dolor’ addictiu deliciós. Per dir-ho fàcil: Ricard Jordà mai deixa indiferent. Nascut a la Mataró de la postguerra (1943), el pintor va créixer marcat per uns orígens familiars molt humils i per una curiositat que el va fer créixer dins del món artístic de forma autodidacta.

No va poder estudiar Belles Arts, i això el reconforta, perquè tot allò que ha assolit ha partit d’ell mateix. “De feines n’he fet moltes. Pastisser, electricista, mecànic… Però des de sempre he tingut un pinzell a les mans. Em considero un treballador de l’art”, reconeix. Jordà sempre s’ha vist atret per la injustícia, i així ho plasma la seva obra. Segons ell mateix afirma, “la història la solen escriure els vencedors, però la meva funció com a artista és donar una mirada més imparcial de tot”. La seva forma de veure i explicar el món és dura. Sense miraments ni subtileses pròpies de protocol reial. En Ricard no pinta “per agradar”, sinó per generar “sensacions” en la gent. La següent frase, pronunciada durant la conversa eu vam mantenir amb ell al seu estudi, és un resum nítid d’aquesta filosofia: “Mentre parlem, s’estan produint assassinats, violacions i moltes injustícies terribles. No les veiem, però sabem que passen. Això em toca els collons com a ésser humà, i per això faig els quadres que faig” ■

La realitat d’una imatge bonica

Cada dia, ben aviat al matí, Ricard Jordà surt de Mataró corrent cap a Llavaneres per iniciar la seva rutina ‘curativa’ d’exercici. Un cop arribats a l’estudi, toca el cigarret, la cerveseta i a crear. En ser preguntat si aquest costum de recórrer la línia de la costa l’inspira, ell ens respon que no. “La inspiració és un invent dels poetes. Per mi no existeix. Jo només crec en l’autodisciplina. Cada dia a treballar, tant si en tens ganes com si no”, afirma. Mentre parlem, envoltats dels seus quadres, em crida l’atenció la dualitat del caràcter rialler i bromista d’en Ricard amb la seva capacitat per transmetre de forma tan crua les injustícies socials. No deixa de ser curiós com una persona tan vital i que somriu permanentment pot expressar de dins seu quelcom tan impactant, i a vegades dolorós. Però en això es basa l’art; en tenir la capacitat de sorprendre el públic constantment. ■

La mort feta obra

A l’estudi de Ricard Jordà hi ha dues obres que em van copsar. La primera, per la seva profunda càrrega emotiva. La segona, per ser un anunci prematur i humorístic de la mort que un dia vindrà. La Montse, el gran tresor de la vida de Jordà, va morir fa uns anys. En aquells dies de profunda tristor, l’artista mataroní va esculpir un quadre únic, dedicat a ella, i que serveix de resum d’una història d’amor única. Un cop pintat, en Ricard va passar anys sense tornar a crear. D’aquesta pintura colpidora, passem a EPOC alipsi, una superfície plana que suporta els vidres d’una ampolla de whisky trencada i una caixa de pastilles escampades. “Jo tinc una malaltia pulmonar que es diu EPOC.

I el dia que no pugui ser independent, faré això que explico a l’obra. Una ampolla de whisky, quatre pastilles i a dormir. Ningú podrà dir que no he avisat amb temps”, diu en Ricard amb un somriure trapella. Abans d’acabar la nostra xerrada, li pregunto per com pintaria el quadre del coronavirus. La resposta és directa i incisiva, com el traç del seu pinzell. “És molt fàcil. Cadascun dels meus quadres és un coronavirus.” Segons Jordà, “des que el món és món, fluctuem en fases de decadència i alegria. I ara estem en plena decadència”. Mentre el Planeta sigui negre, en Ricard ens ho recordarà amb cadascuna de les seves pintures. ■

Apunts

UN OBJECTIU: VIURE AMB EL CAP FUNCIONANT.
UN VIATGE: ANAR A DORMIR.
UNA LLIÇÓ: EL DIA A DIA.
UNA PASSIÓ: JO.