PersonalManuel Cuyàs i Gibert: l'art de saber explicar

Manuel Cuyàs i Gibert: l’art de saber explicar

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

L’escriptor i periodista Manuel Cuyàs era un personatge tan omnipresent que te’l trobaves fins i tot a les sopes. De bon matí, mentre esmorzaves, tan bon punt havies girat la primera fulla del diari ElPunt/Avui, encapçalant la seva columna “Vuits i Nous”, la foto del somrient rostre d’en Cuyàs ja et saludava amb una barretada. Si per algun motiu havies de desplaçar-te en automòbil, segur que en alguna de les diverses tertúlies radiofòniques ell n’era un dels individus convidats. Si et quedaves a casa i feies Zapping, entre els diferents canals de televisió, tant en els locals com en els autonòmics, el popular comunicador sempre hi acabava traient la cara. Se’l disputaven per tot arreu. Com a bon periodista que era, de qualsevol fet quotidià en sabia treure una bona notícia. En un dels seus articles li vaig llegir que quan era director d’El Punt sovint deia als seus col·laboradors més novells: “Les coses són interessants segons la manera com s’expliquen”. Ell, en Cuyàs, sabia explicar les coses molt bé, per això va ser un dels convidats més habituals de tertúlies com la de RAC-1, Catalunya Ràdio, TV3, 8TV, TVE i de Mataró TV.

En Manuel va néixer el 28 d’agost del 1952 a la cèntrica i esplèndida casa que la família Cuyàs té des de ja fa generacions a la part baixa de la Rambla de Mataró. Utilitzant aquella peculiar ironia que tant el caracteritzava, el mateix escriptor explicava que l’havien engendrat exactament nou mesos abans del seu naixement, no a Mataró, sinó en el primer pis de l’actual Corte Inglés de Barcelona. Després matisava que aquest esdeveniment va tenir lloc a l’Hotel Victòria, un establiment que als anys 50 ocupava aquell solar i on els pares Cuyàs hi van passar la seva primera nit de noces.

Els Cuyàs tenien el domicili familiar a la part baixa de la Rambla de Mataró, un carrer que era, i avui encara ho és, el cor palpitant de la ciutat. La Rambla a meitats del segle passat era el punt on es concentraven la majoria dels comerços, bancs, cafès, restaurants i barberies de la ciutat. També era el lloc on consolidaven gran part dels prometatges i on s’hi tancaven bastants negocis. La Rambla, des de sempre, ha estat pels mataronins un espai de trobada i de passeig. Un vell costum mataroní ha estat el de no acabar la jornada sense abans “anar a tocar ratlla”. Una expressió local que vol dir anar caminant fins arribar al final d’aquest popular passeig, o sigui fins a pocs metres més avall de la vivenda dels Cuyàs.

Can Cuyàs de la Rambla és un edifici esplèndid. El va fer construir un avantpassat molt ric d’en Manuel, el senyor Antoni Cuyàs i Sampere. Aquest personatge era un navegant i aventurer que havia fet una gran fortuna traficant per les Amèriques amb no se sap ben bé quines sospitoses mercaderies. Sobre l’enigmàtic senyor Antoni, el nostre escriptor ens en parlarà extensament en una de les seves obres més populars: “El net del pirata”. D’aquell llunyà parent milionari els actuals Cuyàs sols van heretar la casa de la Rambla i aquella distingida figura que sols tenen els fills de casa bona. El notable immoble dels Cuyàs gaudeix d’una àmplia balconada, una excel·lent talaia per observar tot el que passa a la Rambla; dit d’una altra manera, per poder captar en cada moment el bategar del pols de la ciutat. Possiblement, si al privilegi de viure en un indret com aquest li afegim la curiositat innata d’en Manuel i l’entorn cultural, liberal, republicà i catalanista de la seva família, tot això va ser el millor adob perquè el nostre personatge fos el gran periodista i escriptor que va arribar a ser.

El seu pare, en Manuel Cuyàs i Duràn, era un prestigiós dibuixant de còmics i un excel·lent caricaturista. La seva mare, la Teresa Gibert, era una dona molt guapa. Ambdós formaven una parella culta, molt aficionada a l’art, la lectura, el cinema i a passejar per la Rambla, unes inclinacions que heretarà i incrementarà el seu fill Manuel fins convertir-les en fal·lera.

Des dels tres anys d’edat va ser alumne dels Escolapis, una institució educativa on hi va passar 15 anys i que no va abandonar fins que va entrar a la Universitat. En aquells anys de rigorós control ideològic, els Escolapis eren amb molta diferència la institució docent més liberal de la ciutat. Mentre que als altres col·legis religiosos cada matí ens obligaven a cantar el “Cara el Sol”, “El himno Nacional”, “El himno de la Legión” o “El novio de la muerte”, als Escolapis, en canvi, malgrat l’obligació oficial d’impartir les classes en castellà, els alumnes podien resar el parenostre, aprendre cançons, jugar i recitar la poesia de Nadal en la nostra llengua.

Va ser en aquells anys de prohibicions i gràcies a aquestes vaig conèixer a en Manuel Cuyàs. Vam coincidir a les classes de català que mig d’amagatotis impartia de nit el Senyor Clariana a la Baixada de Santa Anna. Ell i la seva germana Marta eren gairebé dues criatures que sempre s’asseien a la primera fila. Estaven molt atents i prenien nota de tot. Quan el Senyor Clariana llençava alguna pregunta aquells dos nens sempre eren els primers en alçar la mà. La resta de la classe, que érem més espigadets i fins i tot hi havia alguns adults, quedàvem bocabadats.

Com hem dit, en Manel va heretar dels seus pares l’afició al cinema. Era un devot de gairebé pel·lícula diària. Sobre cinema ho sabia tot. Molta gent de la meva edat recorda amb una certa nostàlgia aquelles sessions de Cine Fòrum on, amb el pretext de comentar un film, es debatia sobre gairebé tot, tant el permès com el desautoritzat. Unes trobades on el joveníssim Cuyàs sempre hi ficava cullerada. Una mostra de la seva passió pel cinema la trobem en el seu llibre ‘Enamorats de l’Audrey Hepbrun‘ que publicarà l’any 2015.

Finalitzats els estudis de secundària i de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona ha de complir amb el servei militar. Ho fa primer a Palma de Mallorca i posteriorment al destacament de Castell a Menorca. Com molts estudiants d’aquella època, els coneguts amb el sobrenom de carpetes, sembla que les va passar una mica magres. Els carpetes eren aquells soldats considerats no gaire entusiastes amb el règim i per la qual cosa els militars els sotmetien a una vigilància més estricte. Coses de la vida, anys més tard, el propi Manuel es va assabentar que el responsable d’aquest greuge militar era el seu propi veí, el botiguer de la cantonada. Aquest mataroní era un falangista pota negra, conegut confident de la policia, que va enviar a les autoritats militars de Les Illes un informe denunciant les perilloses vel·leïtats catalanistes i democràtiques del recluta Cuyàs.

Recent llicenciat del servei militar es va incorporar al món laboral i a les tasques del periodisme. Fou mestre de l’escola Freta durant 8 anys. Oficialment era el professor de Català i d’Història, però en realitat hi ensenyava de tot. Després va treballar de funcionari a l’Ajuntament de Mataró on es va responsabilitzar de la direcció del Patronat de Cultura durant un període de 6 anys. Com la majoria dels periodistes es va iniciar en la professió mitjançant la premsa local. Va ser fundador i redactor, primer de El Maresme (1977-82), després de Mataró Escrit (1986-94). El 1987 va començar a col·laborar en el Punt Diari, que aleshores sols s’editava a Girona, però el 2 de febrer de 1995, quan aquesta publicació s’expandeix a Barcelona, en Cuyàs és nomenat director de la redacció Punt Maresme amb seu a Mataró.

El seu prestigi dins el món de la premsa escrita és ascendent. L’any 2001 és designat responsable de la secció Catalunya del seu diari. En Jordi Pujol, que aleshores era el President de la Generalitat de Catalunya, li encarrega que redacti les seves memòries, llibre que sortirà publicat en forma de tres volums l’any 2006.

Al marge de les memòries del president Pujol i del ja citat ‘Enamorats de l’Audrey Hepbrun’, l’àmplia bibliografia d’en Cuyàs tracta majoritàriament de continguts mataronins. Entre altres publicacions, citarem: ‘El manyà encès’ (1985), ‘Mataró suau i aspre’ (1985), ‘Mataró una ciutat’ (1987), ‘Mataró verd i blau’ (2007), ‘Pere Casanovas, l’escultor’ (2019).

Quan en Manuel Cuyàs es va morir els seus lectors feia temps que ja sabíem que el periodista i escriptor estava greument malalt. Ell mai no ho havia amagat, sinó tot el contrari. En els darrers mesos de la seva vida era habitual que en algun dels seus articles aprofités alguna recent experiència patològica, com podien ser l’estança en una sala d’espera hospitalària, una transfusió sanguínia o una sessió de quimioteràpia, per comentar alguna qüestió social de la més rabiosa actualitat. Ell era així, sabia extreure el màxim suc periodístic de qualsevol anècdota viscuda.

El 15 de maig del 2020, exactament un mes abans del dia de la seva mort, en Cuyàs va posar a tots els lectors de El Punt/Avui de pell de gallina. A alguns, els que som de llàgrima fàcil, se’ns van humitejar els ulls. A la seva columna diària, sota el títol de Dissabtes al Barber, en el segurament més antològic dels seus articles, s’acomiadava de tots nosaltres. Li demanava al seu barber de tota la vida “Talla arran, que els malalts amb pelussa semblen el doble de malalts”. I acabava l’escrit dient… “Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del trasplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors”. En Manuel Cuyàs i Gibert ens va deixar definitivament el 15 de Juny del 2020 ■

spot_img
spot_img

Articles similars

spot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img