Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
Com molts mataronins, penso que en Jordi Arenas ha estat l’artista local més complet que hem tingut durant la passada centúria. I això que de grans artistes n’hem tingut un bon grapat. En Jordi Arenas i Clavell va néixer el 7 de novembre de 1920 en el si d’una família de l’alta burgesia mataronina. Una vella nissaga de filadors i teixidors. La família Arenas, entre altres propietats, posseïa una bona quantitat d’hectàrees a la població empordanesa de Surius, terreny destinat a l’explotació de l’alzina surera.
En Jordi, igual que el seu germà gran, en Jaume, van venir al món i sempre van viure a la casa familiar del carrer d’Argentona, el lloc on avui està ubicada la Fundació Germans Arenas. Un gran casal de dos cossos d’amplada, pati interior i sortida posterior al carrer de Sant Sadurní. L’edifici, que és d’estil anglès amb alguns retocs modernistes, és obra de l’arquitecte Emili Cabanyes.
De nens, els Arenas van estudiar als escolapis de Santa Anna. Als vespres assistien a l’antiga Escola dels Arts i Oficis del Carreró on van aprendre dibuix i pintura sota el mestratge del conegut pintor Rafael Estrany i Ros, que era a la vegada el director d’aquesta escola i el conservador del Museu Municipal. També aprenia piano amb el joveníssim músic Enric Torra, tan sols deu anys més gran que ell.
El 1936, quan en Jordi tenia 16 anys, va esclatar la Guerra Civil. A ca l’Arenas, on mai els hi havia mancat mai res, es van començar a patir les primeres penúries econòmiques. Acabada la guerra, per instàncies del seu mestre, en Rafael Estrany, és nomenat professor ajudant de dibuix i pintura a l’escola dels Arts i Oficis, un càrrec més honorífic que remunerat, però que a ell li va ocasionar molta il·lusió. Era el primer reconeixement de la seva vàlua com artista; sols tenia 20 anys.
El 1941 va intervenir amb el mestre Rafel Estrany i amb en Santiago, el fill d’aquest, en la restauració del monumental quadre de Pere Pau Montanyà El martiri de les Santes, que presideix el presbiteri de Santa Maria. És una tela de 500 per 430 cm que havia quedat molt malmesa a causa de l’incendi de 1936. Molts anys després, en una visita que vaig fer a Santa Maria amb en Jordi Arenas, entre molts altres llocs em va portar a visitar aquesta pintura. Em va fer prestar atenció en un petit detall de l’obra. Em va assenyalar el perfil de la cara d’un soldat romà situat en un dels angles inferiors de la tela. “Veus aquest soldat del casc? El model va ser el meu amic, l’arqueòleg Marià Ribas i Beltran”, em va dir.
Això ho he cregut cegament fins no fa gaires hores. Aquest matí, abans d’escriure aquests paràgrafs, ho he volgut anar a comprovar i he anat a donar una ullada a les quatre grans teles que circumden el presbiteri de la majestuosa basílica. La meva sorpresa ha estat majúscula. Tres de les quatre pintures que encapçalen la nau de Santa Maria tenen un soldat romà en un dels seus escaires inferiors… A hores d’ara se’m presenta un dubte: no estic segur si el què em va dir l’Arenas fou el model que va posar per pintar el romà del quadre de les Santes o el que hi ha en El Martiri de Sant Cugat o en La Decapitació de Sant Cugat, els dos llenços que hi ha al seu costat. Doncs en les tres obres hi va intervenir la mà del nostre artista. M’he mirat amb deteniment les tres figures i, la veritat, no m’atreveixo a afirmar res. De totes maneres ho deixo escrit i més endavant, si volen, els entesos ja ens ho diran.
En Francesc Masriera i Ballescà ha escrit que de les quatre grans teles originals que abans de la guerra hi havia a la capella absidal de Santa Maria, una, La decapitació de Sant Cugat, va ser totalment destruïda per les flames i què l’actual va ser pintada totalment de nou per en Jordi Arenas, inspirant-se en uns esbossos que hi havia de l’obra primitiva.
El 1945 l’Arenas va tenir el primer gran encàrrec escultòric de la seva vida. Un encàrrec que, per cert, li va ocasionar un seguit de problemes. La confraria de la Soledat, una fraternitat religiosa formada per la burgesia més dretana, elitista, moralista i centralista de la ciutat li va encarregar que esculpís una imatge de la Mare de Déu per poder treure-la en processó els dies de la Setmana Santa. El jove Arenas va acceptar l’encàrrec amb molta il·lusió i, immediatament, es va llençar a treballar entusiastament en el projecte.
Va ser un agosarat. Va voler trencar motlles en una època on el “Nacional catolicismo” era un dels pilars on es recolzava el nou règim. Es va proposar que la seva Mare de Déu no fos una més de les arquetípiques verges a què ens havia acostumat la imatgeria religiosa espanyola. Aquelles que durant segles havien esculpit en Martínez Montáñez, en Juan de Mesa, l’Alonso Berruguete o en Francisco Salzillo. No volia que la seva Soledad s’adaptés al tradicional patró d’una dona trista, histriònica, explosiva i tremendista, sinó que s’adaptés al model de la dona catalana quan passa un gran disgust: molt més sòbria i introvertida. Això, moltes autoritats de Mataró, tant civils com religioses no ho van saber, o no ho van voler entendre.
La Soledad de l’Arenas és l’escultura d’una dona esvelta, bella, trista, serena i sobretot sola. No porta grans vestimentes, ni capes, ni afegitons, ni exuberants corones. Cada cop que me la miro, m’imagino a la “Ben Plantada” de l’Eugeni d’Ors que li acaben de comunicar que ha perdut un fill.
La presentació en públic de la Soledat va causar un cert refús entre els sectors més casposos i engominats de la “bona” societat mataronina. La van trobar massa guapa, esvelta i fins i tot provocativa. El padre don Eusebio Iraola, un ultramuntà i integrista capellà d’origen basc, fou el comissionat de part de la confraria de la Soledat per negociar una remodelació de la figura femenina. Entre altres coses, va demanar a en Jordi Arenas que aprimés el coll i aplanés algunes formes de l’escultura. L’artista va quedar molt condolgut. Però, evidentment no li va fer ni el més punyeter cas.
LaSoledad va sortir anualment en processó durant deu anys. Però els de la confraria no l’exposaven neta i lliure de guarnicions, o sigui de la manera que la va concebre el seu autor; la treien ridículament disfressada. Anava gairebé coberta de flors. Li van plantificar una creu al seu darrere, còpia de la que portava la Mare de Déu dels Dolors, una de les emblemàtiques fraternitats religioses de Santa Maria. La van vestir amb una folgada túnica de roba; li van enganxar unes llàgrimes de vidre a les galtes i, per més inri, li van clavar un punyal daurat al centre del pit. El cabreig que va agafar en Jordi Arenas quan la va veure guarnida d’aquesta manera va ser, segons ens explica en Francesc Masriera, d’antologia. El 1956 ja no va sortir la processó i d’immediat la van fer desaparèixer de circulació. Fou desterrada i oblidada a un fosc passadís gairebé mai transitat de la parròquia de Santa Maria.
Amb la democràcia, gràcies a la pressió de l’Associació dels Amics dels germans Arenas, la figura ha estat encertadament restaurada i llueix amb tota la seva esplendor en un dels llocs més destacats de la basílica.
L’any 1946, pocs mesos després que li encarreguessin la talla en fusta de La Mare de Déu de la Soledat, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va proposar a en Jordi Arenas que decorés amb pintures al fresc el baptisteri de l’església parroquial de Sant Josep. En Bonet i Garí era deixeble i íntim col·laborador de l’Antoni Gaudí i el continuador de les obres de La Sagrada Família, després de la mort del genial arquitecte reusenc.
L’Arenas, tot i que era conscient que no tenia gaire experiència en els secrets de la pintura al fresc, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar el repte. Es va posar a estudiar i a practicar desaforadament com s’havia de pintar damunt de la calç humida barrejada amb pols de marbre i sorra fina fins que va dominar perfectament la tècnica. En pocs mesos va tenir enllestida l’obra. Aquesta és una representació del bateig de Crist en mans de Sant Joan Baptista, sobre les aigües del riu Jordà.
La inauguració va ser tot un èxit. Els comentaris de la premsa van ser molt satisfactoris. Però, com sovint passa en el món de l’art, quan algú assoleix un èxit, no és estrany que emergeixi alguna enveja. El seu autor era molt jove, tot just havia complert els 26 anys, i en un sol any presentava dues obres considerades de molta envergadura: l’escultura de La Soledat i els frescs del Baptisteri de Sant Josep.
Algú va fer córrer que aquell bateig de Crist no era un fresc autèntic, sinó que sols era una vulgar imitació d’aquesta tècnica. L’insigne arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que tenia una reconeguda experiència sobre la pintura al fresc, doncs era el qui havia traslladat els frescs romànics de Taüll al Museu Nacional de Catalunya, va tallar aquells maliciosos comentaris en sec. Davant l’esbalaïment de diversos assistents va agafar una esponja amarada d’aigua i, amb força, va començar a fregar damunt la pintura. Veient que aquesta mantenia la seva integritat i que l’esponja no es tenyia de colorant, va sentenciar: “Senyors… Això és un fresc, amb tota seguretat!”.
Poc temps després de la inauguració dels frescs del baptisteri de la parròquia de Sant Josep, el mateix Puig i Cadafalch va temptejar a en Jordi Arenas sobre la possibilitat de pintar uns frescs a l’àbsida de la capella del convent de les Caputxines a l’Esplanada. Finalment, aquest ambiciós projecte no es va poder tirar endavant.
L’obra pictòrica de més envergadura, de les moltes que va realitzar el nostre artista, són els frescs de La capella del Sagrament de l’església de Santa Anna. Una àrea de més de 170 m² de pintura al fresc. El 1953, el pare escolapi Salitxes, que aleshores era el director del col·legi, li va oferir l’oportunitat de pintar al fresc la totalitat de les parets i de la cúpula d’aquesta gran capella octogonal, amb diferents escenes bíbliques. O sigui, com si es tractés d’una petita Capella Sixtina.
El 1957 va començar les obres. La tasca va ser molt laboriosa. Va durar tres llargs anys, tot i que l’artista hi treballava pràcticament de sol a sol. El resultat, però, va ser magnífic. La popularitat que havia adquirit com a pintor de frescs un cop finalitzades les obres de Santa Anna va fer que mossèn Francesc Pou, arxiprest de Santa Maria i l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, el mateix que quinze anys abans li va encarregar el baptisteri de Sant Josep, ara li demanaven que es fes càrrec d’unes obres al nou Baptisteri de Santa Maria. Un recinte al qual també hi hauria de dissenyar un vitrall, una escultura i una reixa de ferro forjat per resguardar l’entrada.
Les obres van durar dos anys. Van ser inaugurades el dia de Sant Jordi de 1963. En elles, l’Arenas hi va pintar els frescs i va dissenyar el vitrall. L’escultura i la porta de forja artística s’ajornaren per més endavant.
Durant aquells anys d’intensa activitat de l’artista Arenas va ser quan qui això us explica va tenir l’oportunitat de poder entrar en contacte amb el genial pintor. Els pares em van matricular als cursos que, als vespres, l’Arenas impartia en el seu estudi del carrer de Sant Sadurní; lloc on hi vaig assistir durant uns quants anys. En aquella casa vaig confraternitzar amb tot un seguit de companys que compartíem les mateixes aficions. Entre altres vull esmentar alguns artistes professionals com són els pintors Joan Parés, Enric Domínguez, Ramón Llibre Xaudaró i Joan Oltra, l’escultor Joan Solà i el forjador artístic Rafel Codina i la seva esposa Mª Rosa Font i la germana d’aquesta, Montserrat, dues excel·lents dibuixants i esmaltistes.
El meu tracte amb en Jordi Arenas va començar essent el d’un mestre i el seu alumne. Però, malgrat la diferència d’edat que ens separava, gairebé 30 anys, crec no equivocar-me si dic que, amb el temps, es va convertir en una sincera amistat. Durant alguns anys vam compartir llargues passejades per la rambla: el clàssic “anar a tocar ratlla” dels mataronins. També alguna que altra anada al teatre o al cinema i, com no, la nostra ritual visita de cada any, el dia de Sant Esteve, al Palau de la Música Catalana per sentir a l’Orfeó Català. Recordo amb emoció aquells moments, els últims de l’audició, quan ambdós, dempeus i amb la pell de gallina, cantàvem, mirant de reüll a l’enfervorit auditori, el cant de la senyera.
Alguns estius havíem anat a passar uns dies a la Costa Brava amb la intenció de pintar paisatges marins. Recordo haver estat a Cadaqués, a l’Escala i a Tamariu. A aquesta última població hi vam passar una setmana a casa dels meus oncles. Tinc present haver pintat amb l’Arenas les cales d’Aigua Blava, Aigua Gelida, Sa Roncadora, Sa Musclera i la platja Canyadell de Calella de Palafrugell. El mestre portava una mena de caixó-arxiu on, verticalment i separats entre si per pocs mil·límetres, hi col·locava les diferents planxes de tàblex que anava pintant. Després, en el seu taller, sense presses, convertia aquells apunts de poc més d’un pam de llargada en teles de mesures comercials.
Els anys 60 i 70 van ser les dues dècades d’esplendor artística d’en Jordi Arenas. La seva aurèola de gran pintor i d’excel·lent escultor estava consolidada. D’encàrrecs no n’hi faltaven. La seva acadèmia artística funcionava a ple rendiment. Començava a ser reconegut com un dels bons músics locals. Ja des del 1961 havia estat nomenat director de l’Orfeó Mataroní i a partir del 1971 se li va encarregar la direcció del cor i de l’orquestra de la missa de les Santes de Mossèn Blanc. El 1976 també se li va oferir la direcció del Cor Madrigalista. Un músic mataroní ja no podia aspirar a més.
El 1986, les parròquies de Sant Joan i Sant Josep li van sol·licitar la pintura de dos grans olis per col·locar al fons del presbiteri de l’església. Malgrat ser un pintor molt experimentat; de portar més de cinquanta anys dedicat professionalment a la pintura, l’Arenas va voler resoldre aquelles dues obres amb el mateix rigor i minuciositat que fins aquell moment havia actuat en totes les seves feines anteriors. Va procedir a fer un detallat estudi anatòmic i posicional de cada un dels personatges a partir de models humans al natural.
Una dècada més tard, quan el pintor ja s’apropava als 80 anys, va tenir un insòlit encàrrec per un artista de la seva edat. Se li va demanar que pintés un mural pel Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda a Barcelona. Un era un mural amb una escena on Sant Francesc i Santa Clara atenen a un malalt leprós. Suposo que a causa de l’avançada edat, l’Arenas no el va pintar amb la seva estimada tècnica del fresc. El va pintar a l’oli. El resultat, però, va ser magnífic. En Jordi Arenas i Clavell va deixar aquest món el dia 1 de juliol del 1998.
Com anècdotes curioses d’aquest genial artista us vull explicar que, tant ell com el seu germà Jaume, eren molt aficionats als animals exòtics. A casa seva hi havia gos, gat, peixos, tortuga, mico, llangardaix, serp i lloro, entre altres espècies. Recordo, de quan jo era un nen petit, que un vespre d’estiu el seu germà Jaume va venir a sopar a casa dels pares. Hi venia sovint, doncs era molt amic del pare, amb qui compartien una gran afició a la mar, a la pesca i a la navegació. Aquella nit, en Jaume portava un camaleó a la butxaca. Havent sopat, asseguts al terrat, ens va fer una demostració de com els camaleons, amb la seva llarga llengua, en un tres i no res, caçaven i es cruspien les mosques que es trobaven a més d’un pam de distància. Nosaltres, els cinc germans, amb els ulls oberts com unes taronges, quedàvem bocabadats davant d’aquell inusitat espectacle.
En una ocasió, uns gitanos passavolants originaris d’un país de l’Est, no sé si era Bulgària o Romania, que voltaven pel món fent de saltimbanquis, van regalar als germans Arenas una molsuda óssa bruna de grans dimensions: “La Júlia”.
Els Arenas, davant la impossibilitat de cuidar i mantenir al jardí del seu domicili un animal de tan gran envergadura, el van regalar a la ciutat. L’Ajuntament de Mataró va acceptar de bon grat l’oferiment i li va construir una digna gàbia a la part superior de l’Antic Parc Central. A tocar de l’entrada del Velòdrom. Durant molts anys va ser un ritual de les famílies mataronines el portar a les criatures al parc per fer una visita a “en Bambi”, un cervatell; al “Pavo reial”, i per a donar pa als peixos, a les oques i, sobretot, a “La Júlia”, l’óssa dels Arenas.
El lloro de ca l’Arenas, com tots els membres d’aquella família, era un bon melòman. El tenien penjat dins d’una gàbia al menjador de la casa, molt arran del piano. Als anys 70, l’època que en Jordi Arenas va començar a dirigir l’Ofici de les Santes, de tant de sentir-la tocar, aquell espavilat lloro va arribar a aprendre a cantar, molt afinadament, diversos fragments de la prestigiosa Missa de Mossèn Blanc ■
