Entrevista a Txell Sust, artista mataronina que ha viscut moltes vides musicals en una. Cançons pròpies, grups, gires amb Alejandro Sanz…
La seva relació amb la música comença amb els seus avis paterns. Des dels seus inicis, Txell Sust es va moure amb comoditat entre el jazz i el pop. En paral·lel a la gravació de les seves cançons, la Txell ha col·laborat amb gegants com Ketama, Montserray Caballé o Alejandro Sanz. El 2002 va gravar el seu primer disc en solitari, ‘Txell’, pròleg del ‘Ciudadana Universal’ creat el 2010. Ha treballat amb les principals agències, programes de televisió i ràdios del país. Al Posidònia Fest, l’artista de Mataró ens presenta #enCantants, on versiona cançons associades a veus masculines interpretades des d’un prisma femení amb Pep Poblet i Nito Figueres ■
Com t’arriba l’opció d’actuar al Posidònia Fest?
A través del Carles Moreno i de la discogràfica que produeix el festival. Jo col·laboro en un programa de La 2 que es diu ‘Punts de vista’ i durant aquest any ja havia estat en contacte amb ells. Quan la idea del festival es va anar fent realitat, de seguida van comptar amb mi. Estic molt contenta per poder actuar a casa, i sobretot al Port. Vinc de família de mariners i per mi el mar és molt especial.
Què és per tu el mar de Mataró?
Doncs és part de la meva vida. Jo vaig criar-me a l’Avinguda Jaume Recoder. Només havia de passar per sota del soterrani i ja estava a l’aigua. Gairebé puc dir que he passat bona part de la meva vida al mar. A casa érem socis del Club Nàutic de Mataró i de petita estava tot el dia allà. Hi vaig fer els amics de tota la vida, sortia a navegar, a pescar i a fer tots els esports aquàtics possibles. Aquella Txell era gairebé un peix.
És difícil actuar a casa?
Com a mataronina, sempre he tingut la sensació que Mataró ha comptat amb mi. He cantat al Monumental, vaig inaugurar la Plaça Santa Anna i la ronda Cervantes… He estat implicada amb la ciutat. És cert que cantar a casa suposa pressió, perquè em ve a veure gent de tota la vida, però sentir-se a casa no té preu.
D’on et ve la passió per la música?
Crec que té a veure amb un component genètic. Els meus avis paterns eren molt aficionats a cantar; a fer sarsueles. Jo des de molt aviat vaig connectar amb la música de manera molt intensa. No sabia quina feina volia exercir dins d’aquest món, però tenia clar que seria part de la meva vida. És una connexió que va més enllà del físic.
Com t’adones que vols ser cantant?
Doncs la veritat és que em va costar veure’m com a cantant. Em feia molta vergonya pujar a l’escenari i cantava d’amagades. El grup de Mataró amb el qual vaig començar tota aquesta aventura em va ‘obligar’ a llançar-me a la piscina. Després vaig anar guanyant seguretat, fins a sentir que mai més volia marxar de l’escenari. La vida de l’artista és un camí ple d’opcions molt diferents. Mai saps per on et tocarà transitar, però aquesta és la gràcia; anar experimentant.
Com ha estat el teu viatge musical?
El meu camí en la música ha estat tot un mar. He viscut moltes coses diferents. Tot i que la meva idea inicial era fer les meves pròpies cançons, quan comences a cantar i a tenir una mica de reconeixement, et van oferint diferents feines i projectes. Costa dir que no. A més, a la meva època havies de passar els filtres de les discogràfiques per editar un disc. Jo al principi em vaig centrar molt en el jazz, influenciada per les pel·lícules que veien els meus avis. Després vaig conèixer l’August Tharrats i ens vam endinsar més en el blues i el jazz-swing més comercials. Però clar, a mi sempre m’havia agradat el pop, i vaig acabar fent tres discs meus. El cert és que m’he deixat portar.
Com és treballar amb l’Alejandro Sanz?
Jo hi treballo des del 2001, fent els cors a les seves gires. Una gira d’aquestes característiques pot durar un o dos anys. És una experiència única per molts motius. Primer, a nivell musical, per treballar amb un número u mundial. Després, a nivell humà. Des del 2001 hem format un equip de persones que ens considerem família. Una família musical. Som com germans i tenim una unió molt gran. Sempre connectats.
Quins llocs especials has conegut fent gires?
Qui fa els llocs especials és la gent. He estat en indrets espectaculars com Puerto Rico, la República Dominicana o Nova York, però on millor em sento és on he fet amics. A Buenos Aires, per exemple, hi estic com a casa. Hi tinc la meva gran amiga Vicky i la seva família.
És difícil ser un artista conegut mundialment?
Si agafo la referència de l’Alejandro, crec que sí. És molt difícil. Tothom està pendent de les teves paraules i ell sempre ha estat implicat en temes importants. El respecto molt per això. Ningú amb la seva carrera arriba fins a dalt de tot sense ser especial. En aquest món ningú et regala res i has de tenir un talent diferent i ser molt intel·ligent. Treballar amb l’Alejandro és molt fàcil, tot i que el nivell d’exigència ha de ser sempre molt alt. Ja fa més de 20 anys que hi treballo i, entre tot l’equip, hem format una petita família que ha viscut els bons i els mals moments.
Com és fer un anunci de Freixenet?
Ostres! Doncs molt interessant! Ja t’he dit que la meva vida és plena de moments de casualitat. Em van contactar per escriure la lletra de l’anunci de l’any 2000, on hi van col·laborar artistes com Ketama i Montserrat Caballé. En principi jo només havia de fer la lletra de la música, però en Leopoldo Pomés, el creador dels anuncis, em va conèixer i em va fer una proposta: actuar com a bombolla i cantar jo mateixa el tema.
Com veus el panorama musical actual?
Doncs ple de talent. A Catalunya, les escoles de música han fet una gran feina. Els pares han dut els nens i nenes a estudiar música i ara tenim molt bons músics. Vivim un moment de talent molt bèstia. Inclús em fa certa por. Em pregunto si serem capaços d’assumir i donar sortida a tots aquests creadors. Per això hem de crear consciència. La cultura és bàsica. Necessitem generar més hàbit d’anar a concerts i suports públics i privats. També m’agrada molt la democratització del sector. Ara tothom amb creativitat i talent, gràcies a la tecnologia, pot fer cançons des de casa. Internet és una botiga al món, però necessitem donar suport als joves músics emergents que hi ha a casa nostra ■
