Anunci Publicitarispot_img
ReportatgePaquita Roure: 104 anys amb Mataró al cor

Paquita Roure: 104 anys amb Mataró al cor

spot_img

Camí dels 105 anys, la veïna de més edat de la ciutat conserva intacta la passió per viure. De jove va estar a la presó. Avui, presumeix dels seus 20 besnéts

Avui tenim l’honor de presentar-vos el testimoni d’una mataronina molt especial. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que es tracta d’una persona única. Paquita Roure Jané va néixer el 17 de gener de 1917. Amb 104 anys, la nostra protagonista té gravats en la seva prodigiosa memòria instants de la Mataró de diferents èpoques històriques. La Restauració Borbònica, la dictadura d’en Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista, la democràcia… La senyora Roure és una dolça enciclopèdia de records, somriures i tranquil·litat. Des de la Revista Iluro hem tingut el privilegi de compartir amb ella una entrevista que mai oblidarem. Esperem que la gaudiu tant com nosaltres.

Cols des del llit

La Paquita, tal com li agrada que l’anomenin, ens rep a la seva llar del carrer Argüelles. La casa és ben plena d’art; sobretot de pintures, la seva gran passió. “Quan vam venir a viure a aquesta casa, des del meu llit veia un gran camp de cols. Des d’aleshores, Mataró ha canviat molt. Està més maco. L’única cosa que em falta és que m’adoquinin bé el carrer per poder passejar com cal”, ens trasllada la senyora Roure. La Paquita va anar a escola a Sant Josep, i després va canviar al col·legi conegut com Les Capes. “Vaig fer el batxillerat elemental, però per continuar estudiant m’havia de desplaçar a Barcelona cada dia. A casa ho trobaven molt gros fer anar una noia sola fins a Barcelona. Llavors vam decidir que estudiaria Comerç”, ens relata la nostra protagonista.

Als 14 anys, Paquita Roure va començar a treballar al despatx de l’empresa familiar. El taller J. Roure era una foneria de prestigi a la Mataró dels anys 30. “En tota la fàbrica només hi havia dues noies treballant. I una era jo”, ens reconeix. En una època de forta inestabilitat política, la II República va quedar proclamada. Aquell 14 d’abril del 1931, la Paquita el recorda amb total nitidesa: “Quan es va proclamar la República, el meu pare ens va venir a buscar a l’escola. Ell no hi venia mai, però aquell dia sí. Vam anar a la Riera per veure com es llençava el bust del rei Alfons XIII des del balcó de l’Ajuntament. El pare ens va dir que allò era històric. El pobre home no s’imaginava els maldecaps que ens arribarien després”.

Sobreviure a la presó

Malgrat que a Can Roure “mai s’havia parlat de política”, la família no va poder esquivar les dramàtiques conseqüències de la Guerra Civil. La foneria va quedar col·lectivitzada a partir de 1936 per tal de fabricar-hi bombes d’aviació i de morter per l’exèrcit republicà. El responsable de signar i supervisar la producció era en Pepitu, enginyer industrial i pare de la Paquita. “Només esclatar la guerra van venir a buscar el pare per matar-lo. La meva germana el va avisar i va poder saltar des del primer pis de casa i escapar-se”, ens relata Paquita Roure. El senyor Pepitu va aconseguir lliurar-se d’aquell fatídic desenllaç, però qui va pagar els plats trencats van ser les seves dues filles: la Paquita i la Magdalena.

Per assegurar-se que l’amo de Can Roure no marxés a França, tal com van fer altres propietaris industrials, i mantingués la fàbrica al servei de la guerra, la Generalitat va empresonar la Paquita i la seva germana. Així va ser com dues adolescents de Mataró van acabar tancades a la garjola, acusades de forma injusta de fer ‘socorro blanc’ a favor del bàndol colpista. “Ens van venir a buscar a les tres de la matinada. Primer vam estar un mes al sòtan de Can Busutil, després ens van alliberar per seguir-nos i saber amb qui ens relacionàvem, i després ens van tornar a agafar a totes per tancar-nos un any a la presó de Les Corts”, recorda la Paquita. De res van servir els seus documents com a membre de l’UGT i treballadora de fàbrica. A Can Busutil, una txeca situada al carrer Pau Claris de Barcelona, hi va compartir captiveri amb 70 persones més. “Només hi havia un vàter i sense cap privacitat. Tothom feia les necessitats allà davant”, ens explica la Paquita.

Un any de penúries

El seu any a la presó, la senyora Roure el qualifica com “molt llarg”. “No vaig passar mai por, però vam viure situacions molt complicades. S’hi vivia molt malament allà dins. Hi havia polls i sarna. I ens alimentaven amb caldo d’intestins d’animal”, relata la prodigiosa mataronina de 104 anys.

A la presó de Les Corts, la Paquita va compartir captiveri amb 1.200 dones i va tenir temps per fer “moltes amigues”. A Les Corts hi havia noies de tota classe social i procedència. Moltes d’elles venien del barri xinès de Barcelona i es dedicaven a la prostitució o a robar. Anys després, ja amb la dictadura instaurada, Paquita Roure s’havia arribat a retrobar amb algunes d’elles mentre passejava per les Rambles o pel Paral·lel. En veure-la, moltes abraçaven la nostra protagonista i l’omplien de petons. La nostra mataronina il·lustre no va ser alliberada fins al final de la guerra, quan els ‘nacionals’ van entrar a Barcelona com a proclamats vencedors del conflicte.

“Ens van deixar anar i ens van portar directament a la Diagonal, per rebre els nacionals. La meva germana, tota innocent, els hi deia als musulmans que eren molt ben plantats”, rememora la Paquita. La tornada cap a Mataró després de 365 dies privada de llibertat tampoc va ser fàcil. Les darreres batalles i escamots del conflicte bèl·lic encara se sentien pel Maresme, tal com ens explica ella: “El dia que vam tornar, encara vam sentir trets per Llavaneres. Nosaltres només volíem que tot s’acabés. A casa vam patir molt durant tota la guerra”. De fet, la Paquita ens detalla que els seus pares no les volien deixar passar a casa, perquè no es creien que les noies que estaven trucant a la porta fossin les seves filles. “La guerra va ser molt dura. Es van fer moltes bestieses i a casa vam patir molt per menjar. Algun pagès ens venia alguna cosa, però era difícil”, relata.

Mantenir cinc fills

Un cop superat el tràngol viscut a Les Corts, Paquita Roure va continuar amb la seva vida. El 1943 es va casar amb el Joaquim Carbonell, fill d’un fabricant tèxtil. Semblava que tot començava a funcionar, però llavors va arribar la crisi del cotó. Les mancances econòmiques de la postguerra, sumades a aquesta crisi, van obligar la Paquita i el seu marit a pujar els seus cinc fills “treballant a mans”. Entre tots dos van muntar una confecció al menjador de casa per confeccionar i teixir per encàrrec de les grans empreses tèxtils. De mica en mica, el context econòmic va anar millorant, i les coses es van posar a lloc.

“Recordo que, després de la guerra, em van donar una medalla per haver estat en captiveri. A mi m’era ben igual… I la utilitzava amb els meus fills. En aquella època, a qui tenia millors notes a l’escola li donaven medalla. Jo els hi posava als meus nens la d’excaptiva per fer-los contents”, recorda la nostra protagonista. D’aquella etapa, la Paquita guarda un gran record de la Mataroneta, un barri nou que es va crear a Mataró just davant del mar, a la zona de la platja del Callao. Allà, des de 1920, s’hi van començar a aixecar casetes de platja i d’estiueig. La Paquita, amb el seu marit i els seus fills, hi van viure grans moments. “Hi anàvem els diumenges d’estiu i quan era festa. Passàvem el dia fent banys i ja cap al vespre tornàvem cap a casa”, afirma. Les festes de la Mataroneta eren ben divertides. S’hi celebrava la coneguda com “cena a la americana”, una espècie de pícnic col·lectiu on cada veí preparava un àpat per compartir amb tothom.

20 besnéts

Avui, camí dels 105 anys, Paquita Roure conserva intacta la passió per viure. Cada dia fulleja amb emoció les pàgines del Punt Avui, el seu diari de referència, i passa llargues estones gaudint del fabulós ambient del seu jardí. “De morir-me no en tinc ganes. Em trobo molt bé, tot i que amb això del coronavirus vaig amb molt de compte. No surto tant com abans”, ens reconeix. La Paquita és tota una artista. De fet, casa seva és plena de quadres fets per ella mateixa. “Ara els meus dits ja no serveixen, però quan els besnéts petits em venen a veure sempre els dono llapis i paper i els poso a dibuixar”, ens confessa.

A la senyora Roure li encanta parlar; sobretot amb les visites que, sovint, la van a veure. És una dona d’allò més vital i amb una energia sorprenent, tot i tenir ja 104 anys. Encara passeja sovint i li encanta sortir a esmorzar a la granja Caralt o a la pastisseria Uñó. “No vull pas marxar encara. Aquí s’hi està molt bé!”, ens diu amb un somriure. No cal que ho facis, Paquita. Mataró t’estima i et necessita! Junts celebrarem els teus 105 anys. T’enviem una càlida abraçada de part de tots els teus veïns ■

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img