ReportatgeMataró té un diamant de la dansa

Mataró té un diamant de la dansa

spot_img

El projecte de Maria Rovira de fundar una companyia de dansa internacional i oficial al Maresme és més a prop que mai, però necessita suports

Ha passat mitja vida treballant arreu del món; lluny de casa. I ha tornat a Mataró per complir un somni. La coreògrafa Maria Rovira, una de les professionals del món de la dansa amb millor trajectòria del país, veu amb esperança com el seu projecte vital de fundar una companyia de dansa internacional i oficial al Maresme és més a prop. “La dansa ha de tenir el lloc que li correspon. A Mataró i al Maresme hi ha moltes ballarines i ballarins d’un talent enorme que treballen per mitja Europa. I crec que necessitem valorar el talent que tenim a casa”, reclama. En aquest sentit, Rovira té el projecte de crear un espai on les noves generacions puguin construir “una carrera internacional” sense haver de fer les maletes. “Jo em considero de la primera generació que va poder fer el salt i viure de la dansa, i ara vull ajudar la gent jove”, destaca.

Necessitat de suport

Sota el nom de Crea Dance Maria Rovira, la nova companyia liderada per la coreògrafa mataronina ja és una realitat d’èxit; tot i que el projecte necessita tenir l’estabilitat òptima per créixer. Als teatres, els ballarins i ballarines fan la feina, omplint cada actuació amb públic fidel i meravellat per l’espectacle. Actualment, Crea Dance està fent la seva primera gira per Catalunya representant el ‘Rèquiem’ de Mozart, una obra creada per Maria Rovira i guanyadora de dos Premis Butaca i d’un Teatro de Rojas. De moment ja s’han fet actuacions a la Factoria Cultural de Terrassa i a l’Auditori de Sant Cugat, mentre que aquest 25 de febrer estrenen a l’Auditori de Granollers. La companyia ha rebut la injecció i el suport del Consell Comarcal del Maresme i del sector empresarial de la comarca, tot i que encara cal “acabar de lluitar” per dotar el projecte de la solidesa buscada.

Buscats arreu

Segons ens explica Maria Rovira, aquesta nova era al capdavant de Crea Dance l’ha dut a dirigir un grup de ballarines i ballarins de talent excepcional. “Tenim ballarins maresmencs i de la resta de Catalunya, i persones procedents de Cuba, Turquia, Argentina i Veneçuela”, relata la coreògrafa mataronina. En total hi ha una quinzena de professionals i també un assistent, il·luminació i personal per a executar tasques audiovisuals. “La idea és convertir el Maresme en un pol que proporcioni feina a molts ballarins. Després de veure com actuem, hi ha molts mànagers que ens volen dur fora a actuar i molts estudiants que volen integrar-se a nosaltres”, exposa Rovira. De fet, cal destacar que la companyia ja té actuacions tancades a la comunitat de Madrid i, en cas de rebre els suports necessaris, també té propostes per participar en prestigiosos festivals de dansa a l’Argentina, a Cuba, a Costa Rica i a la República Dominicana. A més, l’1 d’octubre hi ha l’estrena d’una nova coproducció feta pel Mercat de les Flors i els Teatres del Canel de Madrid i s’està acabant de tancar la programació dels espectacles Odissea i Evangelium a Mataró.

Fórmula público-privada

Des que va traçar la idea d’una companyia oficial al Maresme, ja als anys 80, Maria Rovira ha tingut clar que cal aconseguir una suma d’esforços igualitària del sector públic i privat. “Estem molt contents del suport del Consell Comarcal i dels empresaris del Maresme. També hem tingut converses al Parlament de Catalunya. Hem de fer entendre als responsables polítics que, a Europa i Estats Units, les companyies de dansa tenen un caràcter oficial. Jo no vull que sigui la meva companyia; vull que sigui oficial. Només així es pot crear un projecte de referència”, reivindica la coreògrafa de Mataró. Segons Rovira, “totes les ciutats capitals de regió haurien de tenir companyies de dansa i orquestra oficials, com passa a França i Alemanya”. Ara, després de molta lluita, es comencen a donar les condicions òptimes perquè aquell somni de joventut sigui realitat. “He treballat amb les companyies més importants del món. I fer un projecte així pel Maresme seria increïble”, assegura la nostra entrevistada.

El rol de Mataró

Com a mataronina, a Maria Rovira li encantaria que Mataró fos el centre d’operacions de Crea Dance. De moment, s’ha aconseguit que la companyia pugui assajar a Can Gassol. “Tenim els braços oberts perquè l’Ajuntament s’impliqui més, perquè també hi ha altres municipis de la comarca disposats a acollir-nos”, apunta Rovira. A la Maria li fa especial il·lusió poder assajar a Can Gassol, una instal·lació que en la darrera etapa de Barón a l’alcaldia ella ja va projectar com una nau de dansa internacional, arribant a acords amb companyies de tot el Mediterrani. “Llavors, el canvi polític ho va tirar tot a terra. Ara volem tornar a reconstruir aquell somni”, valora la coreògrafa.

Una de les curiositats que Rovira ens revela durant l’entrevista és el vincle entre, precisament, els somnis i les seves coreografies. “Per mi una coreografia implica parlar dels meus sentiments. Treure alguna cosa de dins meu. Sovint em passa una cosa curiosa. I és que somio els moviments. Quan em desperto, ja sé què cal fer”, relata la nostra protagonista. La coreògrafa mataronina sempre ha somiat en gran; i encara ara ho continua fent. Si política i empreses es posen d’acord, estem convençuts que aquesta iniciativa seria un èxit. I és que tot allò que passa per les mans de Rovira, sigui un Rèquiem o un Carmina Burana, comparteix un mateix final: fa vibrar ■

Un món de dansa

Ha passat mitja vida voltant pel món mentre ballava i transmetia els seus coneixements de dansa, però ara ha tornat a casa. Maria Rovira ho ha aconseguit tot en el món de l’art i la cultura, inclús un Premi Nacional de Dansa el 1998; però conserva la mateixa passió de sempre; la que l’ha fet brillar allà on ha estat. Els seus llargs passejos per les muntanyes que envolten Mataró i culminats davant del mar la mantenen viva; pensant en projectes futurs que han de venir. Quan parla, Rovira expressa. No només amb la veu, sinó amb un moviment de mans i braços que et trasllada fins a les grans sales de teatre que l’han vist triomfar amb espectacles de ballet i de dansa contemporània. “Ballar és la meva vida. Ho he sabut des de sempre. La meva mare ho feia i em posava pel·lícules de Gene Kelly. Jo imitava els passos de claqué que veia”, rememora la nostra protagonista.

Curiosament, una monja de l’escola, la madre Jacinta, va recomanar als pares de Maria Rovira que apostessin pel talent artístic de la seva filla. “Aquesta nena sempre està imaginant. Heu de fer que estudiï dansa”, els deia la religiosa. I així va ser. Tot i que Rovira feia ballet des dels 4 anys, quan en va tenir 10 va ingressar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Allà és on va començar tot. “Era la més petita. En aquella època ni existia la paraula coreògrafa, però jo ja deia que volia viure d’inventar balls”, destaca. Més endavant, un curs d’estiu de dansa contemporània a Tarragona la va dur fins a París, on la van admetre al conservatori.

Foto: Josep Guindo.

“Em va canviar la vida”, reconeix la coreògrafa mataronina. A França va aprendre d’autèntiques llegendes com Merce CunninghamMartha Graham o Pina Bausch, obtenint una beca per, amb 24 anys, marxar a estudiar a Nova York. “Em va impressionar molt. El món encara no era global com ara, però la Nova York dels anys 80 sí que ho era. Hi havia gent de tot arreu. El cert és que hi vaig aprendre molt, i anys més tard vaig complir el somni d’estrenar al teatre Joyce, un dels més rellevants de la ciutat”, apunta Maria Rovira. En aquella època, la Maria vivia a la setena avinguda, ben a prop del barri de Tribeca, on hi residien molts artistes. “Recordo que nosaltres sempre anàvem a sopar a restaurants de l’Índia, perquè eren els més econòmics”, relata la coreògrafa mataronina amb un somriure ■

L’oasi de Llatinoamèrica

Però si en algun lloc Maria Rovira s’hi ha sentit com a casa ha estat a Llatinoamèrica. Al llarg de la seva carrera ha treballat o viscut en països com Colòmbia, Cuba, Veneçuela, Costa Rica, Uruguai, Argentina, Mèxic, Paraguai i Puerto Rico. I hi ha gaudit al màxim. “La gent és molt humanista, malgrat viure en condicions dures. M’agrada molt com l’educació està molt implicada amb el món de l’art. Es valora la dansa i la música com cal i, encara que es vulgui ser metge o advocat, la gent té un sentiment de pertinença a la cultura. Els teatres sempre són plens”, afirma Maria Rovira amb certa nostàlgia ■

spot_img
spot_img

Articles similars

spot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img