Anunci Publicitarispot_img
ReportatgeEscalant capacitats a la Fundació Maresme

Escalant capacitats a la Fundació Maresme

spot_img

Només el 25% de les persones amb discapacitat tenen feina. Descobrim tots els murs que han de saltar per assolir una vida normalitzada

Segur que molts de vosaltres coneixereu la història de Dick i Rick Hoyt, pare i fill nascuts a Massachusetts i que s’han passat mitja vida participant en les curses més dures del món. La imatge d’en Dick, tinent coronel de l’exèrcit, creuant la meta d’un Ironman mentre arrossegava la cadira de rodes amb el seu fill, va fer la volta al món. En Rick té paràlisi cerebral, tot i que això no li ha impedit participar en prop de 1.000 proves de triatló i duatló. La història de l’Equip Hoyt és, segurament, la punta de l’iceberg de l’èpica, però no hem d’oblidar que en el nostre entorn hi ha herois anònims que tenen una discapacitat i hi conviuen sense el focus d’una càmera al davant. En un model de societat que tendeix a eixamplar les desigualtats, sortir de la casella zero amb capacitats diferents suposa un repte. La parella, les relacions socials, el mercat laboral… Res és fàcil. Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat ens reunim amb quatre persones vinculades a la Fundació Maresme, entitat que s’encarrega de promoure la inserció laboral. Ells són la Carolina Rodríguez, la Míriam Izaguirre, en Sergio Bernal i en Marc Albertí.

Vèncer la por

La primera vegada que en Marc va arribar a la Fundació va sentir “molta por”. Desconeixia què s’hi podia trobar i si hi encaixaria. “Aquell era un Marc que volia fer moltes coses, però que no sabia com dir-les. He millorat molt en això”, ens reconeix. Créixer a nivell personal li ha permès a aquest jove maresmenc trobar una feina estable en un restaurant i “guanyar confiança” per aconseguir un objectiu que sempre ha volgut assolir: “formar-me com a fotògraf”. Al llarg de la seva vida, Marc Albertí ha sentit com moltes persones el “miraven per sobre de l’espatlla” pel simple fet de tenir una discapacitat. Actualment, però, reeducar “la timidesa” que tenia fa uns anys l’ha dut a consolidar un bon grup d’amics. “És molt important tenir amics. Sobretot per saber relacionar-te amb gent i fer moltes coses”, recalca. Pas a pas, en Marc ha construït una estabilitat que el fa sentir “orgullós”.

Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat ens reunim amb quatre persones vinculades a la Fundació Maresme, entitat que s’encarrega de promoure la inserció laboral

Sempre positiu

En la nostra conversa amb en Sergio Bernal, la paraula “positiu” és la gran protagonista. La vida d’aquest jove mataroní no ha estat fàcil. Va perdre els pares quan tenia 5 anys i va ser acollit pels seus tiets. Ell, però, no busca excuses. “La discapacitat no es tria. Però podem demostrar a tothom que som capaços de fer-ho tot. I de tenir una vida normal. Sempre hem de ser positius, perquè sempre hi pot haver algú pitjor que tu”, afirma. En Sergio treballa a Massana i l’omple molt el fet d’haver-hi “aconseguir una estabilitat”. “Des dels 16 anys que buscava feina, i sempre em faltaven coses”, recorda. Per sort, ell sempre ha tingut “molta facilitat per fer amics” i ara a la Fundació Maresme ha descobert que “ajudar els altres” l’omple molt. “A tothom li dic que lluiti. Que miri la part positiva de les coses i que no es rendeixin mai”, recomana amb força.

Superar el bullying

La discriminació de les persones amb capacitats diferents és una xacra social. La Miriam ho coneix bé, ja que a l’institut va ser víctima de bullying. “Ho portava molt malament. Arribava a casa i plorava molt. Per sort, des que vaig arribar a la Fundació tot ha millorat. Tinc feina, estic estable i em sento molt orgullosa de mi”, ens relata. Miriam Izaguirre ha experimentat tot un procés d’aprenentatge per construir un entorn que la fa sentir-se “valorada”. “Jo era una persona que em fixava molt en què deia la gent de mi. Ara he après a fixar-me només en les coses bones”, reconeix. A la Fundació Maresme li agraeix el fet d’haver-se “obert com a persona” i encara guarda un petit record pels qui la discriminaven en el passat. “Potser alguns d’ells voldrien tenir la feina que jo tinc ara”, celebra ■

Rendir-se no és una opció

Rendir-se no és una opció. Aquest és el lema de vida de la Carolina Rodríguez. Ella va néixer sent un nadó sa, però amb 18 mesos va patir “un ictus” que li va provocar la discapacitat. “Des d’aleshores, la meva vida ha estat una lluita diària. Pensa que he tingut epilèpsia durant 23 anys. Em marejava cada dia entre tres i set vegades, i no sabia fer res per mi mateixa. Ni tallar un tros de carn”, ens relata. Per sort, “gràcies a una operació” que va canviar totes les seves perspectives, ha pogut progressar i superar-se a ella mateixa. “Jo no podia ni cordar-me les sabates. I avui sóc independent. A qualsevol persona que tingui un problema, li dic que es posi objectius petits. A mesura que els vagi aconseguint, guanyarà confiança i fortalesa”, assegura.

Rendir-se no és una opció. Aquest és el lema de vida de la Carolina Rodríguez. Ella va néixer sent un nadó sa, però amb 18 mesos va patir un ictus que li va provocar la discapacitat

Segons la Carolina, “veure que ets capaç de fer coses noves” ajuda molt. Ella, més que ningú altre, sap què és sentir-se buida i sense opcions. Però la seva increïble mentalitat l’ha fet vèncer totes les pors i obstacles que la vida li ha posat al davant. “M’ha ajudat molt tenir una família i un entorn molt bo. Sense ells hauria estat molt difícil ser on sóc ara mateix”, reconeix la nostra protagonista. Quan parlem de l’entorn, la Carolina el descriu com una peça “fonamental” per tal que les persones amb discapacitat assoleixin una vida normalitzada, tot i que formula un desig que cal millorar. “Hi ha una cosa que a les persones que tenim una discapacitat no ens va gens bé. Parlo de la sobreprotecció”, diu en primer lloc. “Moltes vegades el nostre entorn pateix massa per nosaltres. Tenen por que prenguem mal. Crec que ens han de deixar evolucionar i equivocar-nos. Només així podem aprendre i millorar”, afegeix. La vida de la Carolina va començar de zero, com la de quasi tothom, però va baixar al soterrani per culpa d’un ictus que no l’ha pogut vèncer. La seva determinació l’ha guiat cap a la felicitat

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img