PersonalSantiago Estrany: el mag dels esgrafiats

Santiago Estrany: el mag dels esgrafiats

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

L’artista Santiago Estrany aparentava ser un home tímid i apocat. El fet de tenir un parlar moderadament papissot potser contribuïa a accentuar-li la sensació de timidesa. Els que vam tenir la sort de poder tenir-lo de mestre sabem que d’aquestes dues coses no en tenia ni un pèl. El senyor Estrany era un home d’una sòlida formació intel·lectual i artística. La seva doble llicenciatura en Belles Arts i en Enginyeria Industrial el van convertir en un artista multidisciplinari. Va destacar com a pintor, fotògraf, grafista, ex-librista, dissenyador gràfic, esgrafista i sobretot com a professor de dibuix, tant de la branca artística com de la industrial.

Va néixer l’any 1923 al rovell de l’ou de la ciutat, al nº 8 del carrer de Sant Francesc, gairebé al davant de l’actual placeta d’en Peric. Era el noi gran del conegut pintor i gravador Rafel Estrany i Ros, el factòtum de la pintura mataronina durant tota la primera meitat del segle XX. Va tenir tres germans: en Jordi, que va ser un acreditat arquitecte, i dues noies. Una d’elles, que crec recordar es deia Montserrat, era la més popular de la família Estrany, doncs havia vist el cul a gairebé tot Mataró. La Montserrat Estrany era una de les poques infermeres diplomades i, en aquells anys, qui sabia clavar bé una injecció era tota una institució.

En Santiago va estudiar Belles Arts a l’Escola d’Arts Oficis, entitat de la qual el seu pare n’era el director i el professor de dibuix i pintura. En aquella entitat va compartir aula amb alguns dels futurs artistes locals de més renom, com són els germans pintors Jaume i Jordi Arenas, el dibuixant Manuel Cuyàs i l’escultor Jordi Puiggalí. Un cop finalitzats els estudis, degut a la seva predisposició per les Belles Arts i segurament, també, per alguna empenteta del pare, va poder entrar dins aquella escola amb el càrrec de professor ajudant de dibuix. Però ell, que era una persona inquieta, amb això no en tenia prou. Va simultaniejar aquesta tasca docent, que feia als vespres, amb dos estudis universitaris. Es va matricular a l’Escola Industrial de Barcelona, on hi estudiaria el Peritatge Industrial, i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on hi obtindrà successivament els títols de Llicenciat i Doctor en Belles Arts.

Amb un bagatge cultural de tanta envergadura, com a professor de dibuix a en Santiago Estrany mai no li va faltar la feina. S’hi va dedicar durant 45 anys. Qui escriu aquestes línies el va tenir de mestre d’institut durant la dècada dels seixanta. Tant ens ensenyava el dibuix artístic com el tècnic. Respecte al dibuix artístic, era un pedagog molt tolerant. Essencialment, ens valorava la creativitat i en tots els altres aspectes de l’art tenia les mànigues molt amples. No crec que mai hagués suspès ningú per fer una orella un xic més grossa que l’altra. Però el dia que la classe era de dibuix tècnic, l’Estrany era tota una altra cosa. Filava molt més prim i no te’n deixava passar ni una. Si et queia un petit esquitx o si dues línies secants no t’encaixaven a la perfecció, ja podies repetir la làmina, doncs aquesta segur que no te l’aprovava.

A més dels ja citats Institut de Mataró i Escola dels Arts i Oficis, el nostre personatge també va ensenyar dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, a la Unitat Politècnica de Catalunya i a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica de Mataró.

Respecte a la seva faceta de pintor s’ha de dir que en Santiago Estrany va ser un artista internacionalment conegut. Va pintar i exposar a diverses capitals. Són notables les seves col·leccions monogràfiques de pintura urbana fetes amb aquarel·la sobre paper de ciutats com Venècia, París, Roma, Amsterdam, Tòquio i Nova York. A més d’exposar la seva pintura en les citades ciutats també ho va fer a sales de Londres i de Pequín. La seva obra estava molt influenciada pel Noucentisme, un moviment del que ell es considerava seguidor. Era un fervent admirador del noucentista Joaquim Torres Garcia, un pintor de fondes arrels familiars mataronines, nascut a Montevideo, però que tota la seva joventut la va passar a Mataró. Si no m’han enganyat, els Torres García vivien en una casa de la Muralla de Sant Llorenç.

Les obres de l’Estrany tenen molta personalitat i són fàcilment identificables. A primer cop d’ull tothom diu: ‘això és un Estrany!‘. I, generalment mai s’equivoquen. Els seus paisatges pictòrics estan formats per un conjunt de diversos elements geomètrics, nets, ben perfilats i acuradament ordenats. Els seus colors també són nets i sense gaires estridències. Fins a cert punt recorden l’estampa del seu autor.

Si alguna cosa els mataronins li hem d’agrair a en Santiago Estrany són els seus magnífics esgrafiats, amb els quals va decorar més de trenta parets de la nostra ciutat. Ell va ser un gran grafiter en una època que no hi havia grafiters. El primer esgrafiat que va fer, i segurament el més important, va tenir una vida de molt curta durada. Ens referim al que hi havia i que va donar nom a la popular Plaça dels Ninots. Per interessos de l’Ajuntament i de la Caixa d’Estalvis Laietana, aquella monumental obra va ser derrocada quan sols feia cinc anys que l’havien construïda.

L’any 1963 era l’any del centenari de la fundació de la Caixa d’Estalvis Laietana i per commemorar-lo aquesta entitat volia organitzar unes festes molt sonades. Entre altres coses va sufragar la urbanització de l’actual Plaça de l’Ajuntament, obra que va encarregar a l’arquitecte Jordi Estrany, i la decoració de la paret oriental d’aquesta la va fer el seu germà Santiago. El pany de paret que calia embellir era enorme. Mesurava 250 metres quadrats de superfície. El nostre pintor, amb la col·laboració del conegut estucador Santiago Alsina i Borrell, s’hi va poder esplaiar àmpliament. Van dibuixar i retallar un gran esgrafiat on, a més de situar-hi un plànol turístic de la població, hi estaven representades algunes de les escenes més característiques d’aquesta. En l’esgrafiat dels Ninots hi podies veure gravades la Festa Major, amb la figura de les Santes, escenes de la processó amb les relíquies, dels gegants i de la Basílica de Santa María. També hi havia les esglésies de Sant Josep i de Santa Anna, la Creu de Terme, fàbriques fumejant i la Mar Mediterrània amb la nau “Coca” a primer terme. Tampoc hi podia faltar la façana de la Caixa Laietana , perquè com bé se sap: qui paga, mana.

L’any 1968, quan ja feia cinc anys del Centenari de la Caixa, a desgrat de l’opinió de molts ciutadans, les autoritats consistorials i monetàries de la ciutat van creure que els “Ninots” ja havien complert la seva funció i calia enderrocar-los i junt amb ells els edificis colindants, entre ells l’Escola d’Arts i Ofícis. El pretext que van donar és que darrerament el nombre d’automòbils a la ciutat havia crescut molt, que al centre mancaven zones per aparcar i aquell era el lloc més idoni per fer-ho. Els mes de novembre del mateix any l’esgrafiat i les cases adjacents van ser demolides. Em consta que aquell dia en Santi Estrany, igual que bastants mataronins, va agafar una emprenyada descomunal.

Malgrat el poc temps que va ser exhibit, l’estucat de la Plaça dels Ninots va ser el detonant que va expandir la popularitat de l’Estrany. Gràcies a ell li van començar a ploure els encàrrecs. Molts comerciants i institucions volien a casa seva un estucat com el de la Plaça dels Ninots. Pensaven que seria un bon reclam. L’església de Sant Josep li encarrega la decoració de la façana. També ho fa la de Santa Anna. L’ebenista Mateu Ros del carrer de Barcelona li demana un Sant Josep fuster per la paret externa del seu comerç, el fotògraf Massachs del carrer de Sant Francesc hi vol una cambra de fotografiar de les del mocador i l’ocellet. Tot plegat n’arriba a fer més de 40. El més gran, el que hi ha a la Plaça Granollers, fent xamfrà entre l’Avinguda Puig i Cadafalch i la Ronda O’Donnell i que mesura 11 pisos i combina 5 colors. Aquest gran pintor ens va deixar el gener 2013 quan tenia 90 anys. El novembre del mateix any se li va retre un homenatge, organitzant una ruta guiada per visitar i comentar algun dels seus esgrafiats més destacats. L’Ajuntament li va concedir la Medalla d’or de la ciutat a títol pòstum ■

spot_img
spot_img

Articles similars

spot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img