Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
En ‘Quim de la pipa’, nom amb el qual gairebé tothom coneix a en Joaquim Casas i Busquets, ha estat un dels periodistes i escriptors més rellevants que ha tingut Mataró durant les últimes tres quartes parts del segle XX. Va néixer a Blanes (La Selva) el dia 28 de juny del 1911, però, després de viure una curta temporada a Lloret, quan només tenia sis anys es va instal·lar definitivament a la nostra ciutat.
Segons ens explica el seu germà Ramón, degut al fet que el seu pare era molt religiós, en Quim va ser inscrit a l’Escola de Santa Anna i també el van fer entrar a formar part de l’escolania de Santa Maria. Sembla ser que en Quim Casas tenia molt bona veu i afinava força bé, per la qual cosa aviat va entrar a formar part del cor d’aquesta església parroquial. També va estudiar música a l’acadèmia Musical Mariana del Foment i va aprendre a tocar el violí, gràcies a un instrument que li va regalar un oncle ric, en Joaquim Pagès, un americano que vivia a la barcelonina Rambla de Catalunya. Més endavant aprendrà a tocar el saxofon i formarà part, com a músic, de la Banda Municipal i d’una orquestrina de Jazz, coneguda com la London-Jazz.
Als 14 anys va entrar a treballar d’aprenent a la Impremta Abadal, la que hi havia al davant de l’Ajuntament, on hi va adquirir l’ofici de linotipista. De la seva estada a ca l’Abadal es va inspirar per escriure uns anys després, el 1957, la seva polèmica novel·la ‘La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí’. La publicació de la novel·la va ser un escàndol. Malgrat que tots els noms dels personatges i de les localitzacions foren desfigurades, les coincidències amb una coneguda família de la nostra ciutat eren molt notables. Una bona part de la societat mataronina no va perdonar mai a en Joaquim Casas aquella gosadia.
Durant els anys 30, en Quim de la pipa va començar a freqüentar el grup cultural Iris, aquell que hi havia al carrer de Bonaire, on actualment hi ha El Casal. Allí, entre d’altres personatges, hi va conèixer a alguna gent del Cau Grillat, un grup d’intel·lectuals, artistes, bohemis i gent d’idees avantguardistes que es reunia en un cenacle discret de la Baixada de les Espenyes. En aquell local social, els germans del Cau Grillat celebraven festes, disbauxes, bromes de mal gust i estrafolaris rituals pseudo-maçònics. Uns 25 anys més tard, el 1958, en el seu llibre ‘Cel·luloide Ranci’, en Casas explicarà amb un gran sentit de l’humor alguna de les activitats més sonades d’aquesta societat pseudo-secreta.
Quan en Quim Casas va complir els 21 anys és quintat per allistar-se al servei militar. El destinen al Marroc on s’hi passa un any i mig, sense interrupció. Retornant de la mili és quan s’embolica en la política. Va ingressar a la USC (Unitat Socialista de Catalunya), una organització comunista que lideraven en Joan Camorera, en Rafael Campalans i en Manel Serra i Moret. El 1936, a causa de la Guerra Civil, la USC, al costat d’altres grups d’ideologia similar, formaran el PSUC. Durant aquells anys en Joaquim Casas, com a periodista, col·laborarà en les publicacions barcelonines ‘La Humanitat’, ‘Opinió’ i ‘Treball’.
El 1936 forma part de la direcció del ‘Diari de Mataró’, en aquell moment anomenat ‘Llibertat’. Els tres individus que remenaven les cireres en aquell diari eren: en Julià Gual i Masoller (ERC), conegut per en Jordi Cançons, en Joan Peiró i Belis (CNT), que un cop nomenat ministre de la república va ser substituït pel cenetista Pidemonte, i en Joaquim Casas i Busquets (PSUC). Durant la seva etapa de redactor a ‘Llibertat’, en Casas va escriure algun article molt abrandat i, segons l’opinió dels sectors més conservadors de la societat mataronina, massa violent i anticlerical. Articles que un parell d’anys més tard, un cop acabat el conflicte bèl·lic, els vencedors li faran pagar molt car. A les acaballes de la guerra, en Casas va ser cridat per anar al front. Després de passar una temporada a Terol el destinen a Extremadura on hi restarà fins que finalitzi el conflicte Civil.
La seva estada a Extremadura li servirà d’inspiració per escriure una de les seves més destacades novel·les: ‘Història d’un soldat’. Aquesta novel·la és un recull de textos escrits per un presumpte soldat de nom Ramón Olzinelles, combatent a Extremadura, sense gaire esperit militar ni interès per la causa que defensa. Enyora Barcelona, la seva ciutat. El llibre és una crítica a la guerra, la fam, el fred, la son, el tedi, les desercions, les borratxeres i les humiliacions per part dels superiors. És un llibre de 70 capítols breus, lleugers, amens, sense gaires complicacions ni ideològiques ni metafísiques.
Un cop finalitzada la guerra, en Casas retorna a Mataró. Immediatament és engarjolat. Primer al castell de Montjuïc, després a la presó Model. Els seus vidriòlics escrits als diaris ara li passen factura. El nou règim li va instruir un Sumaríssim Consell de Guerra i li van aplicar una pena de trenta anys. Estant a la Model coincideix amb el mataroní Terri, amb qui deu anys després tiraria endavant ‘El Racó’, un dels cenacles culturals de més alta volada que ha tingut Catalunya durant la segona meitat del segle XX.
Després de passar-se tres anys tancat a la Model en Quim Casas va retornar a Mataró gràcies a un indult, amb la condició de llibertat vigilada, una etiqueta que entre moltes altres coses l’obligarà a presentar-se, portant una manta, a la caserna de la guàrdia civil de Mataró cada vegada que Su Excelencia el Generalísimo es dignava a visitar Catalunya.
Recent alliberat, va treballar durant una temporada en el seu vell ofici d’impressor en una empresa de Barcelona. Allí va restablir alguns esporàdics contactes amb antics militants del PSUC, cosa que ocasionà que el detinguessin novament. Aquesta vegada durant uns pocs dies. Des d’aleshores va trencar definitivament amb el partit comunista. 30 després, el 1966, quan en Jordi Casals, procedent de l’exili parisenc, es va establir a Mataró amb l’ordre de recompondre el PSUC, va intentar connectar amb alguns dels vells militants locals. Dos dels joves que van actuar de pont entre en Casals i la vella guàrdia mataronina van ser en Miquel Reniu i l’Albert Torra. En Quim Casas sembla ser que fou un dels mataronins visitats, però l’escaldat escriptor se’n va desentendre totalment.
Tan aviat com va poder, en Quim de la pipa va deixar aquella impremta barcelonina on treballava i, gràcies al cop de mà d’un amic que havia conegut a la presó, es va poder guanyar la vida regentant una botiga de recanvis d’automòbil que hi havia al carrer de la Mercè, gairebé a tocar de la Rambla mataronina. En deien can Fortí i molts dels lectors més grans encara la recordaran.
Lentament, i amb peus de plom, el nostre personatge es va anar reincorporant al periodisme local. Ho va fer com a redactor del ‘Diario de Mataró’, que en aquell moment era l’òrgan oficial del Movimiento. Hi escrivia una crònica setmanal sobre temes diversos, que signava sota el pseudònim ARCO. Això sí, l’havia de redactar en castellà. També era l’encarregat de fer-hi la crítica musical. El seu germà Lluís, que signava amb el pseudònim BALÓN, era el que feia les cròniques esportives.
Amb molt, els articles i les crítiques musicals d’en Quim Cases eren les més llegides i comentades del diari. Els temps eren molt difícils. Les moltes bufetades rebudes havien convertit a en Quim Cases en un gat vell del periodisme, en un home que sabia molt bé com s’ha de nedar i, alhora, guardar la roba. Llegides avui, aquelles autocensurades cròniques del nostre personatge, veiem que, malgrat la delicada situació política del moment, deixaven traspuar aquell picant gustet d’all i pebre que sempre va caracteritzar la seva escriptura. Eren unes cròniques aparentment inofensives, però entre línies el murri d’en Casas deixava que els lectors més atents li entreveiessin el llautó.
La seva labor al diari era més vocacional que crematística. Per raons econòmiques es va veure obligat a compatibilitzar la seva tasca comercial a Can Fortí i el periodisme amb una tercera feina. La de venedor ambulant de llibres. La presència d’en Casas, sempre a peu, amb una pipa fumejant a la boca i una voluminosa cartera de dues sivelles completament atapeïda de llibres circulant pels carrers de Mataró es va convertir en una imatge habitual de la nostra ciutat. En aquella cartera, tret de raríssimes excepcions, sols hi entraven llibres escrits en català.
En Quim Casas tenia una extensa parròquia de compradors: tots els ciutadans que estaven interessats en la promoció i el manteniment de la llengua catalana. El nostre personatge els visitava a tots almenys un cop al mes. A cada un d’ells els hi encolomava, com a mínim, un llibre cada trobada. Si podia, un per ells i un altre per a la senyora. Si actualment algun mataroní entretingués a fer l’inventari de les llibreries familiars que va arribar a muntar en Casas durant els 40 anys de franquisme ens deixaria a tots garratibats. L’escriptor de la pipa no era gaire alt i un xic rabassut. Portava un bigotet rossenc, sempre ben retallat i tenia la cara pigada. Tenia un crani voluminós, un xic melonat amb el cabell fi, molt roig i ben rapat. El seu cap recordava un préssec dels de Calanda. Sempre el veies amb una imponent pipa encesa penjant de la boca. En contades ocasions, la reemplaçava per una faria gallega.
En Casas era molt presumit i li agradava fer-se veure. Sovint portava corbatí i, sempre, les sabates acuradament enllustrades. El cap se’l cobria amb els més diversos i llampants artilugis. No era estrany veure’l amb un barret tirolès, un d’aquells que porten una vistosa ploma d’ocell a la toqueta. A vegades amb una boina de quadres escocesos, una gorra de mariner o, sinó, amb una ampla gorra irlandesa. Peces, totes elles, que quan es creuava amb algun conegut li permetien oferir-li una breu i estudiada barretada.
L’escultor Manuel Cusachs i Xivillé que, com és ben sabut, té unes extraordinàries dots d’observació, ens explica en la seva documentada web que recorda haver vist a en Quim Casas passejant pel carrer xiulant a ple pulmó una peça de música clàssica. Potser ‘l’Aleluia’ de Mozart. El mateix Cusachs, en un altre lloc de l’esmentada web, ens recorda que en Casas saludava als amics amb un personalíssim ‘Ep!’, acompanyat de la tradicional barretada. Quan en Cusachs va modelar el bust d’aquest escriptor va voler plasmar el moviment de llavis i l’asimetria de galtes que en Casas feia en el moment d’emetre el seu personal ‘Ep!’. Encertadament ho va aconseguir.
En Joaquim Casas i Busquets va formar part activa en la direcció de moltes entitats mataronines. El trobaves a l’Associació de la música com a l’Òmnium Cultural, al Racó o a la junta directiva de l’Aliança Mataronina. Per tot arreu hi ficava cullerada.
A través de l’Aliança Mataronina va entrar a la Federació de Mutualitats de Catalunya, on va ser nomenat delegat de les relacions entre aquesta Federació i el Ministerio del Trebajo. Un càrrec de molta responsabilitat que l’obligava a fer molts viatges a Madrid. La Federació de Mutualitats de Catalunya li va atorgar la ‘Medalla d’or al mèrit mutualista’. Arrel d’aquesta distinció, tota la junta d’aquella Federació, i entre ells en Quim Casas, van ser rebuts en audiència pel propi Caudillo. Un acte que, comprensiblement, el presumpte beneficiat va intentar mantenir en silenci. Però hi ha secrets que són impossibles de guardar i menys a Mataró. Quan els seus amics es van assabentar d’aquell esdeveniment li van muntar un bon rebombori.
“Quimet… Què vas fer quan et vas trobar amb el menut al davant?”, sembla li preguntaven. “Li vas allargar la mà? El vas saludar militarment? Li vas fer una genuflexió o li vas endegar una de les teves solemnes barretades?”. En Joaquim Casas, com era d’esperar davant d’aquelles insolents paraules, fugia d’estudis.
El 1955, l’editorial Moll de Palma de Mallorca li va publicar la seva primera novel·la. ‘L’enterrament’, una aguda i irònica visió de la societat mataronina de l’època. Fou un gran èxit editorial. Va ser una de les novel·les catalanes més venudes i llegides del moment. Sorprenentment la crítica oficial la va silenciar.
Des de la publicació de ‘L’enterrament’, les seves obres esdevindran un continu degoteig. Entre altres llibres hi trobem: ‘La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí’ (Ed. Albertí) 1957. ‘Cel·luloide Ranci’ (Ed. Moll) 1958. ‘Diari d’un soldat’ (Ed. Albertí) 1959. ‘Calidoscopi de la ciutat blava’ (Llibres blaus de Vilassar) 1959. ‘El Maresme’ (Ed. Albertí) 1959. ‘Cara i Creu’ (E. Albertí) 1960). ‘Festival de cendres’ (Ed. Albertí) 1963. ‘Notíciesde Catalunya’ (Ed. Selecta) 1974. ‘Notes d’un estiu en sol major’ (l’Aixernador) 1992. ‘Sota l’amenaça del forat d’ozó’ (L’Aixernador) 1993.
En Joaquim Casas i Busquets va marxar definitivament d’aquest món el mes de març del 1994. Un any després, el 1995, els seus amics del Club d’opinió Jaume Llavina van editar l’obra ‘Visions mataronines’, un recull seleccionat dels articles d’en Quim de la pipa apareguts al ‘Periódico de Mataró’ els anys 50 i 60.
Cada any, per Sant Jordi, l’Òmnium Cultural en col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat celebren el Premi Literari Ciutat de Mataró, que darrerament porta el nom de Memorial Joaquim Casas. Està dirigit a tots els estudiants de secundària de la nostra ciutat. És un èxit de participació ■
