Anunci Publicitarispot_img
PersonalFred Galiana: el torero del ring

Fred Galiana: el torero del ring

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

No hi ha cap mena de dubte que l’Exuperancio Galiana Díaz, més conegut com en Fred Galiana, va ser l’esportista mataroní més internacional de tot el segle XX. Havia nascut el juliol de 1931 a la població toledana de Quintanar de la Orden, però quan ell tenia molt pocs anys els seus pares es van traslladar a viure a la nostra ciutat. Al complir els 14 anys, l’edat reglamentaria, va entrar d’aprenent a la foneria Roure del carrer de Gravina. Hi va treballar fins als 19 anys, moment que va deixar aquesta feina per dedicar-se professionalment a la boxa.

Fins que es va establir la democràcia, al nostre país hi havia quatre grans esports nacionals: la tauromàquia, el futbol, la boxa i el ciclisme. El nostre jove personatge, que era de temperament ambiciós i volia enriquir-se ràpidament, pretenia dedicar-se al toreig. Els seus pares no li van donar el consentiment, doncs consideraven que era un esport massa arriscat i el vailet va acabar decidint-se per la boxa.

Pels anys 50, el pis del cinema Modern, un local bastant atrotinat que hi havia a la Riera, l’ocupava l’anomenada Obra Social de Educación i Descanso, el president de la qual era el dentista Spà, pare del meu íntim amic i en aquell moment company d’escola en Quimet Spà i Matas. Aquesta entitat tenia gimnàs especialitzat en la boxa i el regentava el senyor Joaquim Alís. Tan bon punt aquest preparador va provar les aptituds del jove Galiana no s’ho va pensar dues vegades: el va fitxar pel seu equip i es va convertir en el seu mànager personal.

A Mataró, en Galiana aviat es va fer popular. Al meu col·legi se’n parlava molt. Nosaltres, els vailets, quan plegàvem de classe alguna vegada havíem volgut veure com s’entrenava. El porter del Modern, el senyor Casanovas, un home molt menut i simpàtic, com que ens acompanya en Quim Spà, ens hi colava. Els de la colla mai no vam poder veure com boxava en Galiana. Recordo haver-lo vist sovint colpejar una pesada saca de cuiro, però quasi sempre el trobàvem saltant a corda. Però puc assegurar que el sol fet d’observar amb la velocitat que el púgil feia aquest exercici ja era un espectacle.

Diuen els entesos que en Galiana tenia unes virtuts extraordinàries per practicar la boxa. Posseïa uns reflexos i un joc de cintura fora del normal; també movia les cames a gran velocitat. Expliquen que el seu ganxo de dreta era demolidor. Si arreplegava de ple la mandíbula del contrincant, el combat ja es podia donar per acabat. Sembla ser que ell era conscient de les seves qualitats i moltes vegades actuava amb fatxenderia. Mai s’agafava al rival. Combatia amb la guàrdia baixa i feia plantades a l’adversari, cosa que entusiasmava als espectadors.

L’anomenaven el torero del ring o el boxador del sisè assalt, perquè es permetia el luxe de noquejar el rival al sisè assalt amb un ganxo a la barbeta sense esperar que finalitzés el combat. Expliquen que, en els combats, el seu mànager sempre li cridava: apuja la guàrdia! Però ell, ni punyeter cas. Anys més tard explicaria que generalment combatia amb la guàrdia baixa per veure millor els guants del contrincant i així poder-los esquivar a temps.

Les dones el trobaven guapíssim. Era un noi de caràcter trempat i bromista. M’havia explicat el meu avi, en Josep Roure, que era el propietari de la foneria on el boxador havia treballat de jove, que en una ocasió es van trobar per la Rambla de Mataró. En Galiana el va agafar amistosament per l’espatlla i li va dir: senyor Pepito vostè es va equivocar d’ofici. Si s’hagués fet boxador com jo ara seria milionari.

El 20 de gener del 1955, quan sols tenia 23 anys ja es va proclamar campió d’Espanya de pes lleuger. En Galiana no en tenia prou. Es posa a règim i, després de perdre quatre quilos, es presenta i guanya a París al francès Ray Famenchon el campionat d’Europa dels pesos ploma. Aquell combat va ser apoteòsic. Tot Mataró estava pendent de la ràdio. Fins i tot a casa, que el pare no era gens aficionat a aquesta mena d’esports, aquella nit ens va deixar que la canalla escoltéssim el combat. L’endemà a l’escola tothom en parlava.

El 1957 se’n va anar a l’Argentina on també hi havia molta afició a la boxa. S’hi va passa dos anys i es va fer molt popular. Va participar en 22 combats, en va guanyar 19 i no en va perdre cap. Els altres tres foren declarats combats nuls. Durant la seva etapa argentina se li va despertar una altra afició. Va debutar com a cantant i cantautor.

De retorn al nostre país va combinar l’activitat pugilística amb les de cantant, artista de cine i artista de teatre. El 1959 torna a guanyar el campionat d’Espanya de pes lleuger i el 1963, després d’engreixar-se una miqueta, el de pes wélter. També va actuar com cantautor fent companyia amb el popular Antonio Molina i va participar a les pel·lícules Es mi hombre, amb en José Luís López Vázquez, i a Escuela de periodismo, amb la Núria Espert, el torero Chamaco i el ciclista Manel Poblet, les tres grans figures de l’esport nacional.

Després de participar en 189 combats i guanyar-ne 154, 96 per KO, el 1964 es va retirar definitivament de la boxa. Primer va muntar una cafeteria davant de la madrilenya Plaza de Toros de las Ventas i després un gimnàs no gaire lluny d’aquell lloc. El 1987, quan ja estava afectat pel Parkinson, s’instal·la a viure a la població alacantina de Dènia. Va morir una vintena d’anys després, el 4 de Juliol del 2005 en una residència geriàtrica d’Oriola ■

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img