Anunci Publicitarispot_img
PersonalFrancesc Sala 'Cisquet': anarcosindicalisme amb regust de caramel

Francesc Sala ‘Cisquet’: anarcosindicalisme amb regust de caramel

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

Un dels conspiradors més populars que va tenir Mataró durant les darreres etapes del franquisme va ser en Francesc Sala, un vell militant de la C.N.T conegut com enCisquet. Aquest sindicalista era un pescador jubilat que, com passa amb la majoria dels bronquítics crònics, era extremadament trempat.

A la nostra ciutat gairebé tothom el coneixia i era amic de tothom. Tots els matins es reunia a la plaça de Santa Anna, fent una petita rotllana humana, amb mitja dotzena d’antics afiliats a aquell històric sindicat. Invariablement s’hi comentava l’actualitat política i social del país, s’hi recordaven velles historietes del passat o s’hi ordia la futura Revolució Social. També, des d’aquell punt, en Cisquet repartia, amb molta discreció, la “Soli” i altra premsa llibertaria a tots els transeünts de confiança que passaven per l’indret.

El vell mariner era un individu molt planer que es relacionava amb tothom, fins i tot amb la mainada. Com que tenia problemes respiratoris, sempre portava un grapat de caramels de menta i eucaliptus a la butxaca. Les meves criatures, que ho sabien, quan passaven per la Plaça de Santa Anna mai s’oblidaven d’anar a saludar-lo i sempre s’emportaven alguna que altra llaminadura. També era molt pragmàtic. Vivia en la darrera casa del carrer de Balmes, una casa de pisos ocupats exclusivament per pescadors. En el seu menjador, gairebé tocant a la finestra exterior, hi tenia una gàbia amb un canari molt singular. Aquell ocellet mai no es movia. En realitat estava dissecat. Quan t’adonaves de la peculiaritat el seu propietari et deia acompanyant-se de mitja rialla: aquest animal, a mi, mai m’ha donat cap feina.

Recordo molt bé el dia que vaig conèixer en Cisquet. Era exactament el 30 d’abril del 1966, a les vuit de la tarda. L’endemà seria la Festivitat del Primer de Maig, el dia dels treballadors, un nom que aleshores no es podia ni pronunciar. Calia dir Festividad de Sant José Artesano, Fiesta del Trabajo. Per aquell vespre, les forces clandestines de Mataró havien convocat una concentració a la Riera, davant del Sindicat Vertical de la CNS. Aquesta era l’única organització sindical permesa. En ella hi participaven tant els treballadors com els empresaris i estava totalment controlada per la Falange i altres aparells de l’Estat.

A l’hora prevista, una munió de ciutadans, la majoria joves, ens vam concentrar davant les portes de l’esmentat sindicat. Tots teníem por. Ningú gosava prendre cap iniciativa. Tot d’una es va obrir el finestral que donava sortida a la balconada del primer pis d’aquell edifici i en va sortir en Cisquet: un home prim, d’una respectable edat, amb un nas gros i els cabells blancs i que, agitant els braços, va cridar: “Nois! Pugeu! No tingueu por que aquí és a casa vostra!”.

La gent, com esperitada, sense ni pensar-ho va irrompre dins de l’edifici i va pujar al primer pis. D’aquesta forma és com la ciutadania va ocupar en ple franquisme els locals del sindicat vertical de Mataró. Lògicament, aquella mateixa nit, a més d’en Francesc Sala, un bon grup de mataronins ja van dormir a la presó: eren tots els que presidien aquella reunió.

Un any després, el Primer de Maig del 1967, es va voler repetir l’operació. En aquesta ocasió el sindicat falangista es trobava a l’actual Plaça de les Tereses, que en aquella època s’anomenava “Plaza de los Caídos por Dios y por España”. En aquesta ocasió, ni a la policia ni a la Guàrdia Civil se’ls va enganxar per sorpresa. Estaven preparats i el nombre de mataronins engarjolats va ser més gran; entre aquests qui us escriu aquestes línies. Com que a la nostra ciutat la quantitat de presos polítics anava augmentant, s’imposava la necessitat de crear una coordinadora local per subministrar assessoria legal als detinguts i suport social a les seves famílies. El projecte es transformà en la il·legal Associació d’Ex-presos Polítics, que poc temps després adoptaria el nom de Comissió de Solidaritat. En Cisquet va ser nomenat el delegat de la C.N.T. en aquesta associació i, un servidor, el dels estudiants. Des d’aquell moment la meva amistat amb el veterà lluitador anarcosindicalista va quedar fermament consolidada.

Gràcies a la companyonia d’en Cisquetvaig tenir l’oportunitat de conèixer a destacats elements de l’anarcosindicalisme català. Entre aquests voldria destacar a en Fèlix Carrasquer, elCeguet. Aquell pedagog i escriptor que amb la seva companya Mati Escuder, mestra i escriptora com ell, i tot i ser totalment invident, va retornar clandestinament de l’exili, va ser nomenat secretari general de la C.N.T i des d’una amagada caseta de la Serra de Collserola organitzava bona part de la propaganda clandestina que distribuïa aquell històric sindicat. També em va posar en contacte amb la Guillermina i l’Aurora, les filles d’en Peiró, gràcies a les quals, en aquells anys de foscor, vaig poder conèixer la història del seu pare.

Recordo que amb l’Àngela, la meva dona, en una ocasió vam anar amb en Cisquet a França, concretament a Tolosa de Llenguadoc, a casa de la Frederica Montseny i el seu company, en Germinal Esgleas. La causa del viatge no va ser altra que la d’acompanyar amb el nostre cotxe a un estudiant de medicina que no disposava de vehicle i necessitava informació per fer un treball universitari sobre la història de la sanitat durant la Segona República. Qui millor podria informar-nos, en aquells anys d’ostracisme, sobre salut republicana que la pròpia Frederica Montseny, que havia estat Ministra de Sanitat durant la Guerra Civil Espanyola?

Ho vaig consultar a en Cisquet i aquest no s’ho va pensar dues vegades. Per tant, carretera i manta, fins presentar-nos tots quatre a Tolosa de Llenguadoc. En Cisquet era la primera vegada que sortia a l’estranger. Espanya, per desgràcia, se la coneixia molt bé, ja que s’havia vist obligat a visitar múltiples fronts, presons, penals i camps de concentració durant la seva agitada vida de conspirador.

A França, amb en Cisquet, ens ho vam passar molt bé. A més d’anar a casa de la Frederica vam visitar el cèlebre local de la Rue Belfort, on ens vam entrevistar amb en Lamela, qui que en aquells moments era el secretari general de l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) i amb el bibliotecari d’aquesta entitat, en Subirà, un exiliat fill de Mataró.

Els dies d’estada a França també els vam dedicar per parlar amb destacats exiliats, a fi d’obtenir informació pel treball de recerca del nostre amic. Entre aquests recordo a en Borràs de Perpinyà, un conegut historiador de l’anarcosindicalisme, i en Joan Manent i Pesas, el que fou secretari particular d’en Joan Peiró i alcalde de Badalona durant la Guerra Civil Espanyola. En Manent el vam trobar a Prada de Conflent. Aprofitant la trobada amb en Manent, vam visitar la tomba del mestre Pompeu Fabra, enterrat en el cementiri d’aquella localitat.

El diumenge 15 de gener de 1978, quan ja feia tres anys que havia mort el dictador, la C.N.T. va organitzar a Barcelona una manifestació legalitzada en contra dels Pactes de la Moncloa que va concentrar unes 15.000 persones, una cosa mai vista fins aquell moment. Finalitzada aquesta, un grupet de suposats manifestants van llençar uns còctels Molotov a la façana de la sala de festes L’Escala de Barcelona i a continuació, misteriosament, va esclatar i incendiar-se tot l’edifici. La policia en un principi va acusar quatre militants d’aquest sindicat, els quals foren jutjats i sentenciats. Anys més tard es va fer una revisió del judici i es va demostrar que l’únic responsable d’aquell incendi era en Joaquin Gambín, àlies “el Grillo”, un delinqüent comú col·laborador de la policia.

El tèrbol afer de l’Escala va produir una fracció dins del moviment anarcosindicalista, entre els que volien que l’organització defensés als quatre presumptes acusats i els que pretenien que aquesta es desentengués totalment d’ells. Arrel de l’escissió, en Cisquet Sala i la Guillermina Peiró van ser expulsats del seu sindicat. La Guillermina es va afiliar a la nova C.G.T. En Cisquet, després de tants anys de militància, va voler passar pàgina definitivament.

Malgrat el trencament amb la seva organització, el nostre personatge va seguir fidel a les seves conviccions. Fins a la seva mort va seguir conspirant cada migdia en un racó de la Plaça de Santa Anna amb els vells amics de tota la vida: en Porras, del carrer Fortuny; en Candru Vergés, del carrer Caputxines; en Blanc, del carrer de Lepanto; en Diego de Arcos, del carrer de Cristina; en Jaume Galceran, del carrer d’Herrera i el menut Antoñico López, que em sembla que vivia al barri de Cerdanyola ■

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img