Anunci Publicitarispot_img
PersonalEn Terri: una Creu de Sant Jordi forjada al Racó

En Terri: una Creu de Sant Jordi forjada al Racó

Anunci Publicitarispot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

El 15 de Juny de 1982, quan en Lluís Terricabres i Molera, en Terri, va rebre una trucada telefònica de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, no es podia creure el què li passava. A ell, un home que s’havia passat tota la vida treballant de manyà a la foneria de can Roure li acabaven de concedir la prestigiosa Creu de Sant Jordi. Un guardó d’argent i corall que sols atorgaven a aquelles persones que havien prestat un servei destacat en defensa de la identitat de Catalunya.

En Terri no era mataroní d’origen. Va néixer a Manlleu el dia de Sant Pere del 1918. Però quan el noi tenia onze anys tota la seva família es va traslladar a viure a Mataró. El motiu va ser que al seu pare, pel fet de ser un mutilat de guerra per haver perdut un dit mentre feia el servei militar a Tetuan, li havien concedit una plaça de policia municipal a l’Ajuntament de la nostra ciutat.

Un cop aterrat a Mataró el noi es va adaptar amb facilitat al ritme i als costums de la seva nova vila. Però, com que els Terricabres eren pobres de solemnitat, en Lluís molt aviat va haver d’anar a treballar. Ho va fer durant un parell d’anys a la fàbrica de cartrons de can Mauri al carrer de Mitja Galta, on plegava i encolava capses. Així que va complir els catorze anys, l’edat reglamentària, va entrar d’aprenent de manyà a can Roure, l’empresa on hi va passar gairebé tota la vida.

Als vespres, tan bon punt sonava la sirena de la fàbrica, es dirigia a les dutxes, una mena de cobert que hi havia a l’androna de llevant de la nau on ell treballava. Fregant amb un raspall dels d’espart es treia del damunt tota la suor, el sutge i la ferritja que havia acumulat al llarg de la jornada laboral. Amb un petit filferro s’escurava el dol de les ungles i, tot net, polit i clenxinat abandonava el taller tan aviat com podia. Generalment anava, o bé a l’escola nocturna que el senyor Gaudí regentava al carrer d’Argentona o es reunia a l’Ateneu amb els seus companys de les Joventuts Llibertàries. A cal senyor Gaudí hi va tenir com a mestres als joveníssims senyor Josep Manté i al senyor Jesús Illa. Amb els anys, el primer d’aquests professors va ser el pare d’en Pepe Manté, el conegut advocat laboralista. L’altre, el senyor Jesús Illa i París va ser el que va implantar l’escoltisme a Mataró.

Des de molt jove, en Terri va començar a compartir les activitats eixelebrades, revolucionàries i abrandades de l’Ateneu llibertari amb les més assossegades i culturals que es practicaven el local de l’Iris. Una entitat, també esquerrana, però no tan radical, que hi havia a pocs metres de l’Ateneu Anarquista. A l’Iris, entre altres seccions, hi havia una biblioteca molt ben nodrida i un grup de teatre aficionat molt acreditat. El nostre personatge, que sempre ha estat un tastaolletes, no va tardar gaire en establir relació amb els de la secció de teatre. En aquell moment eren elements destacats del grup en Josep Reniu, que era el principal actor, el poeta Josep Punsola i la Manuela Punsola, germana d’aquest últim. Els de l’Iris, a en Terri no li van poder adjudicar cap paper, doncs el noi tenia una dificultat. Era tartamut. Una deficiència en la parla que, amb més o menys intensitat, el va acompanyar durant la resta de la vida. Li van adjudicar el càrrec d’apuntador i, quan convenia, sortia a fer de figurant.

A través dels nous amics de l’Iris, en Lluís Terricabres, que era com una de locomotora en marxa a la que ningú no podia aturar, es va començar a introduir dins els diferents ambients culturals del Mataró dels anys trenta. També, gràcies a la biblioteca d’aquella entitat, va tenir accés a la lectura dels principals poetes i dramaturgs del moment. En aquells anys de preguerra es decantava pel poeta andalús Federico Garcia Lorca i pel dramaturg asturià Alejandro Cassona.

Anys més tard explicarà amb apassionament el dia que la Margarida Xirgu va venir a Mataró amb l’Enrique Diosdado a representar l’obra teatral Yerma. Ens diu quu ell, a partir d’aquell moment, va començar a recitar els versos de Lorca, donant-los la mateixa entonació que els hi impostava la magnífica actriu de Molins de Rei.

En el seu llibre Un manyà encès, una biografia completíssima d’en Lluís Terricabres, dictada per ell mateix i magistralment escrita pel conegut periodista i escriptor Manuel Cuyàs, el seu autor ens explica que el 14 d’abril del 1931, el dia que es va proclamar la República, va ser una jornada molt especial en la vida del nostre personatge. Posa en boca d’en Terri que, a mig matí, el senyor Pepito Roure, l’amo de la fàbrica, —que, per cert, era l’avi matern del qui us parla— va reunir a tots els treballadors a la nau principal del taller i molt seriós els va dir: “Senyors… Avui el taller fa festa. S’acaba de proclamar la República”.

En el 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, en Lluís Terricabres sols tenia setze anys. Per tant no va haver d’anar al front. Va seguir treballant a can Roure, ara amb la categoria d’operari ajustador. Allà fabricava material bèl·lic, sobretot bombes d’aviació i d’artilleria. Cosa que va convertir a aquell taller-foneria en un objectiu militar de primer ordre. Els bombardejos que va patir Mataró a partir de 1936 per enderrocar aquelles naus, i les de la veïna foneria de can Font, són per tothom coneguts.

Mig any després, en Lluís va ser cridat a quintes. S’havia d’incorporar a la coneguda lleva del biberó. Després d’un breu període d’instrucció que va realitzar al camp de futbol de l’Iluro, a can Cabanyes d’Argentona i al Santuari de la Misericòrdia de Canet, fou enviat al front. Li van enviar amb el càrrec de comissari polític, a causa del seu historial de militant llibertari. Una distinció que a les acaballes de la guerra i, sobretot, després d’aquesta, hauria de pagar molt cara.

Fou destinat al front de Terol. Primer a Segorbe, després a Rubielos de Mora i a Benassal. En aquesta última població, mentre preparaven l’assalt a la veïna Culla, fou ferit i capturat per les forces enemigues. En aquell precís moment va començar un veritable calvari. Va ser un llarg Via Crucis a través d’un elevat nombre de camps de presoners. Entre altres, va visitar l’església de Morella, habilitada com a presó provisional, l’Acadèmia de sant Gregori de Saragossa, sant Marcos de León, l’Hospici de León, el convent dels jesuïtes de Camposancos a Pontevedra i la Universitat de Deusto a Bilbao. Finalment, a causa de la seva condició de manyà, el van enviar a Saragossa, a treballar en els tallers que l’aviació italiana tenia a aquella ciutat.

Un cop finalitzada la guerra fou tancat a la Model de Barcelona on hi va passar gairebé dos anys. Des del 1939 al 1942. Allí, entre molts altres amics, va coincidir amb l’escriptor Joaquim Casas i Busquets, “en Quim de la Pipa”, l’home amb qui, alguns anys després, fundaria i tiraria endavant el Racó, el cenacle artístic i literari que durant 29 anys va culturitzar les nits del dissabte a Mataró.

Per més inri, un cop alliberat de la Model, va ser quintat per acomplir el servei militar obligatori, ara sota les ordres de l’exèrcit guanyador. Com era d’esperar va ser enviat al Marroc, en un Batalló de Treballadors Castigats. S’hi va passar tres anys.

Un cop enllestides les seves condemnes penitenciàries i militars es va reincorporar a la seva tasca laboral a can Roure i va reprendre, com si res no hagués passat, el seu activisme cultural. En aquest darrer àmbit, el cultural, la seva àrea d’acció no es va limitar a l’antic nucli d’amics de l’Iris, sinó que s’amplià a diferents cenacles de Barcelona. Entre altres llocs se’l veia amb freqüència per les tertúlies de l’Ariel on amb l’assistència de l’Alexandre Cirici, en Joan Triadú, en Josep Palau i Fabre i l’arqueòleg Miquel Terradell s’aixoplugaven en el cafè Tèrminus els dissabtes a la tarda. També freqüentava el grup editor de la revista Occidente entre els quals destacava l’heterodox escriptor, submarinista i ufòleg Antoni Ribera i Jordà, un íntim amic d’en Terri que entre altres mèrits s’atorgava el d’haver estat un dels fundadors del CRIS (Centre de Recuperacions i Investigacions Submarines) i del CEI (Centre d’Estudis Interplanetaris). En Ribera fou un dels tertulians més habituals i divertits del Racó.

En Terri, durant aquells anys, no es perdia gairebé cap de les estrenes cinematogràfiques i teatrals que es produïen a Barcelona. La seva presència en el galliner del Calderón va arribar a ser tan habitual que, des de l’empresa, li van proposar formar part de la claca del teatre, cosa que li va permetre, durant una bona temporada, presenciar gratuïtament totes les obres que es representaven en aquella sala.

En Terri va restablir el contacte amb l’antiga colla de l’Iris que seguia reunint-se. Però ara ho havien de fer mig d’amagatotis i fora de l’entranyable edifici del carrer de Bonaire 25; el local havia estat requisat pel Frente de Juventudes. En aquell espai on, durant anys, s’hi havia cultivat, en un ambient de llibertat, l’oci, l’art i la cultura, ara si ensinistrava sota un comandament de terror, als fills dels vençuts. L’educació es feia a base de gots d’oli de rici i de plantofades. El més popular dels instructors d’aquella institució era el sergent Fernández Carbó, un sinistre personatge al que tothom coneixia amb el sobrenom de “Pelacocos”. Malnom que li venia per la seva afició de pelar al zero els caps de les dones i els fills que tenien el marit o el pare engarjolat per haver lluitat a favor de la República.

L’antic grup teatral de l’Iris, sota la direcció tècnica de l’adroguer, fotògraf i cineasta Enric Fité i la literària del poeta Josep Punsola es van embolicar, i amb molt èxit, en el món del cinema. El 1947 van rodar la pel·lícula Porta Clossa, un film amateur que va ser guardonat amb el premi extraordinari i la medalla d’honor al festival internacional d’Estocolm. L’actriu principal de Porta Closa va ser una noia guapíssima, la Manuela Punsola, germana del poeta Josep Punsola i futura esposa del muntanyenc Vicenç Aris, un dels actors que també intervenien en l’obra. La Manuela, en aquest mateix festival internacional, va guanyar el premi a la millor actuació femenina. En Terri va seguir col·laborant amb en Fité en el rodatge d’altres pel·lícules. Algunes d’elles, com Tares extremes i L’esperit del vent també van ser internacionalment guardonades.

Potser influenciat per l’obra d’en Carles Riba, en Terri va fer algun tempteig en el camp de la poesia. Durant anys, amb motiu de celebracions, d’aniversaris i de festivitats assenyalades componia les seves originals tankes. Aquelles brevíssimes poesies d’origen japonès que tan bé s’escauen amb la fonètica catalana, on amb tan sols 31 síl·labes, organitzades en cinc versos àtons i sense rima, seguint la proporció 5-7-5-7-7 expressen una idea.

On en Terri va saber expressar millor la seva sensibilitat artística va ser, sens dubte, en el ferro. A partir d’un esbós sobre paper que li va proporcionar el seu amic Jordi Marfà va construir el seu primer angelet de ferro vinclat. La seva presentació en públic va ser un èxit. Després va recórrer a dissenys dels dibuixants Santiago Estrany, Manuel Cuyàs, Hernández Pijoan i Eduard Alcoy.

El 1955 va organitzar al Museu Municipal de Mataró una exposició de ferros vinclats. L’èxit va ser apoteòsic. Els seus amics pintors del grup Sílex, entre els quals s’hi trobaven l’Alcoy, en Rovira Brull, l’Hernández-Pijoan i en Carles Planell li van organitzar un vernissatge d’escàndol. Davant de la porta de la sala d’exposicions hi van enlairar un globus aerostàtic. El mateix programa de mà de l’exposició va ser censurat per les autoritats governatives i l’impremta Minerva, l’empresa on s’havia editat el fascicle, va ser multada amb 5.000 pessetes.

L’exposició de ferros vinclats d’en Terri va ser visitada per l’avantguarda de la cultura catalana. Totes les obres presentades es van vendre. El seu autor va esdevenir des d’aleshores un artista reconegut. Els encàrrecs li arribaven a grapats fins a l’extrem que el 1963 es va veure obligat a deixar el taller de can Roure on hi havia treballat tota la vida. En va obrir un de propi al carrer de Sant Antoni, especialitzat exclusivament a la producció de ferros vinclats.

Una de les moltes aficions que en Terri va conrear era la del col·leccionisme. Ho recopilava i guardava tot. Tenia bastons, telèfons, rellotges i sobretot cromets antics troquelats. Amb aquests cromets feia composicions, les quals, un cop emmarcades, les comercialitzava.

El Racó de tots

Però si en alguna cosa en especial en Lluís Terricabres i Molera va esdevenir un personatge excepcional va ser per la tasca realitzada en torn del Racó. L’any 1949 l’antic edifici de l’Iris, que des del final de la Guerra Civil havia estat requisat pel Frente de Juventudes, es va posar a la venda. La junta de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, amb el senyor Miquel Jornet al seu davant, a fi d’evitar que aquell cèntric casal fos enderrocat per construir-hi habitacles, va decidir comprar-lo. Sota el nou nom de Casal de l’Aliança van donar aixopluc a les diferents entitats mataronines que ho van sol·licitar. Així és com es van poder constituir el grup de teatre del Casal, la societat recreativa, la Biblioteca, el grup d’escacs, el club filatèlic, el Centre excursionista la Walkiria i l’agrupació astronòmica ASTER.

En Terri i el seu excompany de la model, en Joaquim Casas i Busquets, revisant les golfes del Casal, van prestar atenció en un sotateulada d’unes acceptables mesures i que, a més, estava dotat d’una llar de foc i d’unes finestres que donaven a l’exterior. Un recinte ideal per pronunciar conferències i organitzar-hi actes culturals de tota mena. Aviat el van desembarassar i arranjar i al cap de pocs dies naixia el Racó. D’entrada el van batejar com “el Recés”, però seguint les indicacions de l’Esteve Albert, que creia que el nom de recés era massa missaire, més adient a una Casa de Ejercicios Espirituales, que no a un cenacle amb pretensions avantguardistes, li van posar el nom definitiu de “el Racó

Durant els seus 29 anys de vida, pel Racó hi va passar la flor i nata de l’art i de la intel·lectualitat catalana. Durant els seus inicis, en Terri va tirar dels seus coneguts, principalment dels components de les tertúlies d’Ariel i d’Occident. L’Antoni Comas, el que seria catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, que aleshores era un estudiant de Filosofia i Lletres en aquell centre, va fer venir a molts dels professors d’aquella respectable institució.

Al cap de pocs anys de funcionar el Racó, no resultava difícil trobar un conferenciant de prestigi desplaçant-se a Mataró una nit d’un dissabte. Venir a parlar al Racó era una credencial de renom.

Un fet singular és que el Racó, durant els seus 29 anys d’existència, no va pagar mai a cap conferenciant. Tots van venir de franc. Se’ls convidava a sopar a Cal Blinco, un restaurant popular, sense cap mena de pretensions, que hi havia a la plaça de Santa Anna, fent cantonada amb el carrer de Santa Teresa. Tothom sopava el mateix, un dels plats més econòmics de la casa: els peus de porc, que allí es coneixien com “els peus de ministre”. Per cert, els peus de porc de Cal Blinco eren boníssims.

El 1978 es van haver de fer reformes al Casal. Els anys havien deixat molt malmesa l’estructura de l’edifici. Les antigues bigues de fusta que tant havien caracteritzat el sostre del Racó estaven totalment corcades i van haver de ser substituïdes per unes altres de ferro. Altrament, en Franco havia mort feia un parell d’anys i al país obria un període d’esperances. Els diaris començaven a parlar clar. La gent, encara que amb certa por i moltes reserves, exposaven les seves opinions. En Joaquim Cases ja tenia 68 anys i en Terri se sentia molt gran per tirar tot sol aquell cenacle. Per tot això, una tertúlia com la que se celebrava cada dissabte al Racó ja no era imprescindible. Aquell any, després de 29 anys ininterromputs d’activitat, el Racó va tancar definitivament les portes.

Quatre anys més tard, el 15 de juny de 1982, la Generalitat va concedir a en Terri la Creu de Sant Jordi per la labor realitzada al Racó. En Lluís Terricabres i Molera va morir el dia 27 d’octubre de l’any 2000

Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Comentaris

Anunci Publicitarispot_img

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img