Anunci Publicitarispot_img
PersonalEduard Alcoy: el pintor seduït per Mataró

Eduard Alcoy: el pintor seduït per Mataró

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

L’Eduard Alcoy ha estat un dels pintors més destacats dins de l’avantguardisme català posterior a la Guerra Civil. Va néixer a Barcelona el dimecres dia 5 de febrer del 1930, segons diuen, una de les setmanes més fredes del segle passat. Tot i no haver vist les seves primeres llums a la nostra ciutat, la major part de la seva activitat artística la va desenvolupar a Mataró, raó per la qual, gairebé tothom el considera un mataroní il·lustre.

De vailet va iniciar els seus estudis a les Escoles Franceses i immediatament, durant la Guerra Civil, ho va fer a la popular escola racionalista Ferrer i Guàrdia, un centre laic, lliurepensador, on es fomentaven les activitats artístiques i el descobriment del medi natural. A la Ferrer i Guàrdia no hi havia exàmens, tampoc cap mena de premis ni de càstigs. Segurament aquesta mena d’ensenyament va exercir una poderosa influència en el temperament obert, tolerant, poc convencional, bohemi i un xic llibertari de l’Eduard Alcoy.

Acabada la guerra, quan ja tenia 10 anys, va entrar al Col·legi Ramón Llull, que estava molt a prop del seu domicili, doncs aleshores l’Alcoy vivia al carrer Diputació 424. En aquest nou centre escolar va tenir de professor de dibuix a en Joaquim Costa, un personatge que, segons sembla, va ser un important condicionador de la seva futura dedicació a les Belles Arts.

Entre els catorze i els quinze anys es va iniciar en la pràctica del dibuix i de la pintura. Generalment pintava a casa, però sovint sortia al carrer a practicar el natural. Freqüenta el Parc de la Ciutadella on hi dibuixa els animals del zoològic. També recull molts esbossos dels monuments històrics de la ciutat. També va practicar el dibuix del nu femení, per la qual cosa sembla que va fer algunes escapades furtives a Llotja.

Durant els anys 1946 i 1948 es va matricular a Llotja, on hi estudiarà dibuix, pintura i, més endavant hi aprendrà gravat. En aquesta primera època, l’Alcoy es dedica gairebé en exclusivitat a les representacions figuratives. En l’evolució artística del nostre personatge podem diferenciar tres tendències molt diferenciades: una primera etapa figurativa, després una època informalista i finalment un retorn a la figuració.

Segons opinen els crítics, durant el seu primer període artístic, el figuratiu, en l’obra de l’Alcoy s’hi aprecia una clara influència d’alguns importants dibuixants catalans que l’havien precedit. Entre aquests, en Pau Picasso, en Ricard Opisso, en Joan Junceda i en Xavier Nogués. Pel que fa a la pintura, els seus referents sembla que van ser l’Isidre Nonell, en Joan Miró, el grup “Dau al Set” i el pintor d’origen mataroní, en aquell moment establert a França, en Joaquim Torres García.

El 1950, quan sols tenia 20 anys, va exposar per primera vegada en públic. Ho va fer a la Sala el Pino de l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona. Es tractava d’una exposició col·lectiva que va organitzar conjuntament amb el seu amic Hernandez Pijoan, el que seria catedràtic i degà de la facultat de Belles Arts de Barcelona, amb en Lapuyade i amb l’Esteve Llopart. Aquest grup, junt amb el mataroní Lluís Terricabresen Terri”, són els que formarien el grup d’artistes i intel·lectuals Inter-nos.

Des d’aquesta primera exposició feta a la sala el Pino, el compromís de l’Eduard Alcoy amb la pintura ja quedarà signat per sempre més. El desembre d’aquest mateix any, aquesta vegada ampliada amb la presència d’en Garcia Estaragués, d’en Joan Sandalines, de l’Enric Molina i d’en David Escoda, els de l’Inter-nos van exposar a la “Tasca de la Senyora Maria” i, el 1954, a la Sala “Jardín”: anaven llançats!

A partir de 1955, tant ell com el seu inseparable amic Joan Hernández Pijoan van trencar amb el figurativisme per iniciar una nova etapa artística: el decantament a l’abstracció. Aquest període, segons han dit alguns dels seus analistes, sortosament no va ser molt allargat. Sols durarà un parell d’anys. Es va iniciar amb un tempteig del que el mateix Alcoy va anomenar pintura geomètrica. Una pintura caracteritzada per la representació de línies, triangles, quadrilàters i, ocasionalment, fonts tipogràfiques.

Entre el 56 i el 57 deixa la pintura geomètrica per submergir-se plenament en l’abstracció pura. És l’època que participa en la fundació del grup Sílex, un nom molt apropiat per etiquetar una etapa pictòrica que segons ells representava el trànsit des de la prehistòria artística a la modernitat. El grup Sílex estava integrat, entre altres, per l’Alcoy, l’Hernández Pijoan, en Carles Planell, en Josep Rovira Brull i en Lluís Terricabres, aquests dos últims molt vinculats amb la ciutat de Mataró. En el mes de març del 1957, el grup Sílex es va donar a conèixer en una exposició col·lectiva que van realitzar a la Galeria Syra de Barcelona. I a finals d’aquell mateix any van participar amb gran èxit al Saló d’Octubre, el conegut esdeveniment que es celebrava anualment a les Galeries Laietanes de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Després d’aquesta breu etapa d’abstracció total, l’Alcoy passa per un nou període de recerca. És l’etapa que la seva filla i biògrafa Rosa anomena època obscura. En aquesta fase el pintor limita molt la seva producció, alhora que es manté bastant allunyat dels cercles artístics i de les galeries de pintura.

L’Eduard Alcoy treballa durant uns anys a l’agència publicitària Zen. En aquells temps, específicament el 1958, es casa a Barcelona amb la Miracle Pedrós i Vives, amb la qual tindrà 5 fills. Un d’aquests, la Rosa, amb els anys esdevindrà la catedràtica d’art medieval de la Universitat de Barcelona, una reconeguda especialista en pintura gòtica catalana, el premi Iluro de la ciutat de Mataró el 1999 i, fins ara, la millor biògrafa i coneixedora de l’obra del seu pare.

A partir de 1963, el pintor reinicia amb força la seva activitat artística, retornant definitivament a la figuració. Aquesta nova etapa serà molt productiva i, sense cada mena de dubte, la més coneguda de les tres que va viure l’Eduard Alcoy.

El 1966, possiblement gràcies a les gestions del seu íntim amic Terri, es va integrar plenament a la societat mataronina: farà una exposició individual a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró, entrarà a treballar a l’empresa Gràfiques Tria i, acompanyat de tota la seva nombrosa família, s’instal·larà a viure en un cèntric pis al carrer de La Riera. El 1968, quan tan sols feia dos anys que habitava en aquesta població del Maresme, l’Ajuntament li va encarregar una gran obra pública. Un relleu esgrafiat de 3×7 metres, destinat a ornamentar la façana principal del Palau Municipal d’Esports del Passeig Carles Padró. Una obra que va realitzar en col·laboració amb l’estucador Alsina. El plafó és la representació d’una escena esportiva sota de la torxa olímpica.

Pel que respecta a la pintura, veiem que a partir d’aquest mateix any, el 1968, aquesta fa un gir cap al tenebrisme. Els seus ambients són més foscos, moltes vegades amb uns fons gairebé negres, tonalitats que contrasten amb la vivacitat de colors que li agradava utilitzar una dècada abans. La temàtica de les seves obres sovint és de tipus esotèric i a vegades mortuori. Freqüentment pinta calaveres, cementiris, morts, bruixes i bruixots, corbs, dimonis i, també, els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquesta pintura fosca, hermenèutica, esotèrica i obscurantista és una pintura que en el seu moment va agradar molt. A partir del 1971, l’Alcoy va ser cridat per fer diverses exposicions a Itàlia, concretament a la galeria Davico de Tori. Totes elles amb gran èxit de visitants i de vendes.

El 1972, l’Alcoy va realitzar la seva primera exposició a la Sala Gaudí de Barcelona, quan aquesta prestigiosa galeria encara estava a l’Avinguda de la Villa de Madrid, gairebé a tocar de l’Ateneu Barcelonès. L’impacte que va produir aquell esdeveniment, tant en el nombre de visitants com en les opinions de la crítica especialitzada, va ser notable. La relació que des d’aquell moment es va establir entre el pintor i la Sala Gaudí va ser intensa, llarga i constant. Un fet que va garantir a l’Eduard Alcoy la percepció d‘uns ingressos regulars, una quimera que desitjaria tenir qualsevol artista.

Durant tota la dècada dels setanta, el pintor mataroní va ser un personatge molt valorat. Treballava intensament. Paulatinament es va anar allunyant del tremendisme, tant en les seves formes com en els seus tons i els continguts, i veiem que les seves pintures esdevenen més suaus. Durant aquests anys d’intensa activitat artística és quan el qui us parla va tenir l’oportunitat de tractar regularment a aquest singular personatge. La nostra coneixença va ser gairebé per casualitat, i gràcies a la intervenció de la seva filla Maria Rosa.

El mes d’octubre de 1976, impulsat per un rampell que des de feia temps em voltava dins del cap, malgrat que ja havia superat amb escreix l’edat més apropiada per fer-ho, em vaig matricular al primer curs de la carrera de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Entre els meus companys de curs hi havia dos joves estudiants mataronins; un era la Rosa Alcoy, l’altre en Ventura Diviu. Bastants matins, quan qui us parla ja havia acabat el seu torn de guàrdia nocturna, anàvem tots tres plegats a la facultat; ho fèiem utilitzant el meu vehicle.

L’Eduard Alcoy, que aleshores no conduïa, sovint aprofitava l’avinentesa i es desplaçava amb nosaltres a Barcelona. El deixàvem a les galeries Gaudí que, en aquell moment, ja s’havien traslladat al seu actual emplaçament al carrer Diputació. Recordo que més d’una de les moltes vegades que l’Alcoy havia vingut amb nosaltres traginava una carpeta tan monumental que ens donava molta feina per encabir-la a l’interior del vehicle. Era un home molt trempat, sempre disposat a la gresca. Viatjar amb ell resultava una delícia.

Al llarg del 1980 se li va organitzar una gran exposició antològica de totes les seves obres. Va ser una mostra multicèntrica on van participar simultàniament diverses galeries d’art de la ciutat: al Museu Municipal s’hi van exhibir les obres pintades entre el 1947 i el 1955; a la de la Caixa d’Estalvis Laietana, les de la seva etapa informalista (1955-1962); a la Galeria Tertre, les més actuals, les realitzades entre el 1964 i el 1980 i a la Galeria Fuset, una recopilació de les seves escultures, litografies i obra gràfica.

Aquesta època daurada de molta creativitat i producció, com tot en la vida, va tenir els seus límits. Problemes de salut, i sobretot una pèrdua progressiva de la visió que l’obligava a treballar amb l’ajuda d’una voluminosa lupa de peu, van anar espaiant progressivament la seva, fins aleshores, delirant producció.

El febrer del 1987, a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar, va fer la seva última exposició individual. Quatre mesos després, el dia 16 de juny d’aquell mateix any, l’Eduard Alcoy i Lázaro ens va deixar definitivament

Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img