Personal Antonio López: teràpia de droga i presó

Antonio López: teràpia de droga i presó

Com és tractar diàriament amb persones tancades a la presó? O amb addictes a substàncies? Avui us presentem la vida d’un psicòleg que ha dedicat part de la seva carrera professional a aquests dos mons. Antonio López té mil i una històries per explicar. L’escoltem amb la veu d’Andrés Calamaro de fons, i gaudint de l’aroma a encens procedent de la seva estimada Índia. La conversa comença amb una pregunta òbvia: ‘Per què ets psicòleg?’. “Vaig viure la meva infantesa i adolescència en un barri marginal, i em vaig adonar de totes les necessitats no cobertes que tenien els joves. Veure toxicòmans era habitual, i això em va marcar”, reconeix l’Antonio. La primera vegada que va veure algú injectar-se heroïna tenia “14 o 15 anys” i recorda molt bé què va sentir. “Una mescla de diversió i llàstima. Els joves del barri enganxats tenien cinc anys més que jo i, en certa manera, t’ensenyaven coses que et podien semblar divertides. Érem nens. Però alhora veies que acabarien malament”, rememora el psicòleg.

L’Antonio mai hauria sospitat que aquelles primeres vivències l’acabarien conduint a treballar en comunitats terapèutiques, coincidint amb la crisi de l’heroïna a Espanya dels anys 80. “Per ajudar a un addicte t’has de guanyar la seva confiança sense confondre el vincle de terapeuta amb el vincle personal. És difícil, perquè en una comunitat convius molt amb els pacients”, reconeix López. ‘El teu background humil t’ha ajudat?’, li preguntem a l’Antonio. “La teoria diu que no ha de ser així, però la pràctica m’ha demostrat el contrari. Venir de barri baix t’ajuda a dominar un llenguatge no verbal molt important. A empatitzar i connectar més amb el pacient”, ens respon. Durant la seva trajectòria professional, l’Antonio ha tractat persones de perfils totalment oposats i ell, segons la seva experiència, n’explica les diferències. “Costa més arribar a la gent de calés. La majoria no tenen antecedents i saben que tenen les esquenes cobertes. Els perfils socials baixos solen ser més agraïts i implicats en la teràpia”, admet. La rutina en una comunitat terapèutica de drogodependents està basada en “instaurar una rutina de vida amb horaris i responsabilitats”. S’hi fan “sessions terapèutiques de grup” i atencions individuals “en moments de crisi”. Sens dubte, el més dur per un psicòleg és rebre la notícia que un pacient recuperat ha recaigut i ha acabat morint. “Ràbia, impotència i tristesa. Això és el que sents” ■

Per ajudar a un addicte t’has de guanyar la seva

confiança sense confondre el vincle de terapeuta amb el vincle personal

Un mafiós i Homer Simpson

L’Antonio és un psicòleg singular; alternatiu i poc comú. Aprecia la diferència i el risc. I li agrada mirar una mica més enllà. Aquesta visió trencadora l’ha marcat sempre, inclús a l’hora de decidir tatuar-se. La seva pell és la llar de dos dissenys que marquen la seva personalitat. I és que, ja fa uns anys, el nostre protagonista va decidir plasmar-se a la cama el seu particular Yin i yang; els seus dos alter egos. Un d’ells és Homer Simpson, el popular personatge creat per Matt Groening, i conegut arreu per viure sempre al límit del desastre tot i comptar amb un cor enorme. L’altre és Luca Torelli, un personatge de còmic conegut popularment com ‘Torpedo‘. Torelli és un sicari amb un gran sentit de l’humor que es fa un nom dins del crim organitzat de Nova York durant la Gran Depressió. Com a gran amant dels còmics, Antonio López conserva tota la col·lecció de ‘Torpedo’, editada a Espanya des del 1981 fins al 2000. Per sort, durant l’entrevista no ens va disparar cap tret ■

Menors presos

Sens dubte, una de les experiències que més han marcat la vida i carrera d’Antonio López com a professional de la psicologia ha estat treballar en presons de menors. “Quan hi entres, el primer pensament és: on m’estic ficant”, reconeix. En aquells anys, els centres de menors eren molt més violents que ara i s’hi podia veure de tot. “Tractàvem amb politoxicòmans que ja havien comès molts delictes. Parlo de joves que havien començat a consumir amb 11 anys. Eren perillosos. Un company meu, en Mikel, va estar ingressat sis mesos a l’hospital després de rebre una pallissa”, rememora el nostre protagonista.

Tractàvem amb politoxicòmans que ja havien comès molts delictes. Parlo de joves que havien començat a consumir amb 11 anys

De tots els interns amb els quals va lidiar, l’Antonio en recorda a un en especial. “Es deia Espín. I me’l van assignar a mi”, ens diu. “No el podies deixar sol ni un minut. S’autolesionava, desmuntava les portes de seguretat amb els dits, incendiava la seva cel·la… Era capaç de tot. Al centre vam començar a servir el conill tallat i sense ossos perquè li agradava fabricar ganivets amb ells. Un dia inclús va arribar a clavar-se un clau d’una porta de seguretat al crani només per veure’m la cara quan li treia. Era el psicòpata més hàbil que mai he conegut”, rememora l’Antonio. Tractar amb persones de perfil conflictiu des que era un nen ha ajudat sempre l’Antonio a “protegir-se” davant tots els perills que l’envoltaven a la feina ja d’adult. “Tenir aquest sisè sentit em va salvar de moltes. N’estic segur” ■

Apunts

UN OBJECTIU: GAUDIR DE CADA MOMENT.
UN VIATGE: TORNAR A L’ÍNDIA.
UNA LLIÇÓ: CAL APRENDRE A GESTIONAR UNA VIDA.
UNA PASSIÓ: LA MÚSICA.

Articles similars

Comentaris

Anunci Publicitari

Instagram

El més popular

Dones amb història: Rocafonda, el Palau i l’Havana

Tres dones; tres barris; tres històries. Continuem amb els especials sobre els barris de Mataró. Parlem de Rocafonda, el Palau i l'Havana.

Molins i Vista Alegre: emprenadors creatius i joves implicats

Hem visitat Sweet Annie i Paleotraining Mataró, dos models de negoci innovadors. També entrevistem l'Andrea Sánchez, de l'AV de Molins.

Peramàs i les Esmandies: la llar de tots

Créixer amb referents és bàsic. Sens dubte, les Esmandies s'erigeix en la gran 'agitadora' de la vida social i cultural de Peramàs.