Anunci Publicitarispot_img
PersonalAdolf Comerón: el secret de la fórmula del pi

Adolf Comerón: el secret de la fórmula del pi

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní

El senyor Comerón va ser un bon professor de física i de matemàtiques. Diverses generacions de mataronins vam passar per les seves aules. Era un treballador infatigable: simultàniament impartia classes a l’Institut, als Escolapis, al Cor de Maria, a l’Escola Miquel Biada i, de nit, al seu domicili particular.

Com a mestre era un home just, rigorós i aparentment sever i inflexible. Tractava a tots els seus alumnes de vostè i mai se li escapava un somriure a classe. A causa de la peculiaritat de les matèries que ensenyava, dos dels grans ossos del batxillerat, molts dels seus deixebles, amb més o menys intensitat, el temíem.

No sé com s’ho feia, però amb ell mai no podies copiar a classe. Recordo que, estant d’esquena als alumnes, més d’una vegada li havia sentit: “Carbonell! No copiï, què el vigilo”. Després, quan anys més tard, fora de l’àmbit acadèmic, vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo amb una certa familiaritat, em vaig adonar que la idea que m’havia fet d’aquell entranyable personatge estava completament equivocada. Vaig veure que “el Come” era un home d’una sensibilitat exquisida, tot i que amb una murrieria envejable. Ara sé que coneixia el tarannà de tots i de cada un dels seus alumnes com si fos ell qui els hagués parit. Ens descrivia amb una precisió, una estima i una meticulositat que cap de nosaltres mai no ens hauríem imaginat. Ens tenia a tots molt ben apamats.

Repassant aquells anys, rememoro el viatge de final d’estudis que els alumnes de l’institut vam fer a Madrid. Érem gairebé una trentena de vailets que fins aquell moment no havíem sortit mai de casa. La il·lusió que ens feia aquella sortida era indescriptible. L’interior de l’autocar que ens hi portava semblava una ampolla de xampany recentment destapada.

Els mestres encarregats d’acompanyar-nos eren: el senyor Comerón i el senyor Paco Figueres, el nostre professor de gimnàstica; un home obert, trempat, tolerant, alegre, bromista i, quan convenia, amic de la gresca. O sigui, la nit i el dia. Per problemes de darrera hora el senyor Figueres no va poder desplaçar-se amb nosaltres i el senyor Comerón va esdevenir l’únic responsable del viatge.

La primera nit d’aventura la vam passar a Saragossa. El nostre tutor ens va deixar que sortíssim sols a passejar pels carrers de la ciutat, cosa que vam fer fins a altes hores de la matinada. Aquella nit, un dels nostres companys, en Lluís, de sobte, es va trobar molt malament. Va començar amb vòmits, mal de cap, estupor i va acabar perdent el coneixement. El pobre Adolfo Comerón es va posar molt nerviós i va fer cridar a un metge d’urgències. Quan el doctor va diagnosticar que en Lluís no tenia res més que una borratxera com un piano, recordo que el nostre mestre va agafar una emprenyada de les de mil dimonis.

Suposo que aviat se’n va adonar que no n’hi havia per tant. Que nosaltres no érem res més que una colla d’inexpertes criatures, que no estàvem acostumats que ens donessin un marge tan gran de llibertat i la majoria es va sobrepassar una mica.

L’endemà tots estàvem acollonits. El senyor Comerón, davant de la nostra sorpresa, ens va tractar com si res no hagués passat. Encara més, ens va voler donar mostres de posseir unes qualitats humanes que cap de nosaltres mai no hauria sospitat. Entre les moltes anècdotes que aquells dies vam viure amb el nostre mestre, en vull explicar una de molt significativa i que demostra quin era el veritable tarannà d’aquell home que avui tots nosaltres considerem tan extraordinari.

A primeres hores del matí del dia de la nostra estada a la capital aragonesa, mentre ens recuperàvem de la ressaca d’aquella memorable nit de gresca, ens vam concentrar a tots en un dels angles de l’espaiosa plaça de la Basílica del Pilar. Esperàvem l’arribada de tres professores de l’institut que ens havien d’acompanyar i actuar com a guies en la visita dels diferents monuments de la capital aragonesa. Les mestres no venien amb el nostre autobús, viatjaven en el cotxe particular d’una d’elles, un petit Volkswagen de color negre.

Alguns de nosaltres intentàvem, sense èxit, fer acrobàtics equilibris sobre una de les grans pilones estèriques de granit que ornamenten aquell raconet de la plaça. “Si us plau! Surtin d’aquí, que encara prendran mal!”, vam sentir que ordenava la severa veu del senyor Adolf Comerón als improvisats saltimbanquis. “Això es fa així!”, va dir després.

Tots vam quedar astorats. Com aquell que fa la cosa més natural del món, el nostre sever professor, sense insinuar cap somriure, i amb la mateixa sobrietat que ens explicava la llei d’Ohm, va engrapar fortament aquella balustrada esfèrica, es va recolzar sobre ella i amb la perfecció d’un atleta va començar a alçar lentament les cames fins a quedar absolutament en planxa.

El grupet d’alumnes que estàvem allà no ens creiem el que veiem. Estàvem estupefactes. No ho recordo amb exactitud, però suposo que tots els presents ens vam posar a aplaudir entusiàsticament. La imatge del meu auster mestre, impecablement vestit amb americana i pantalons de color gris fosc i una corbata clara fent la planxa m’ha quedat per sempre més gravada a la retina.

Molts anys després, per circumstàncies de la vida, em vaig retrobar amb el meu vell professor. Va venir al meu despatx professional a consultar per unes discretes molèsties que tenia. Per mi va ser un mal moment. Li vaig haver d’admetre que la seva malaltia no era tan inofensiva com ell suposava i que no tenia cap dubte que calia operar-la sense demora.

També li vaig confessar que em resultava molt difícil acceptar la responsabilitat que l’home que m’havia enxampat copiant en un examen, que sabia millor que ningú les dificultats que jo havia tingut per aprendre el teorema de Tales o el principi de Bernoulli, deixés la seva salut en les meves mans. Ell va insistir. Em va dir que si m’havia vingut a veure era perquè confiava en mi, que de no ser així s’hauria fet visitar per una altra persona.

El vaig intervenir. Afortunadament tot va anar molt , no va presentar cap complicació i se li va solucionar el problema. Des d’aleshores la nostra amistat va quedar per sempre més consolidada. En una de les moltes trobades li vaig recordar l’impacte que ens va provocar la demostració gimnàstica que ens va fer a Saragossa. La senyora Sara, la seva esposa, una dona simpatiquíssima que sempre l’acompanyava, es va posar a riure.

Em va explicar que el seu marit, des de sempre havia fet gimnàstica i que a hores d’ara encara en practicava. Que els seus néts, a vegades, quan el veien li demanaven: “Avi… Fes-nos el pi!”. Llavors, el sever senyor Comerón s’ajupia, es posava de cap avall i caminant solament amb les mans recorria el passadís de casa seva. El dia 20 de març del 2010 va ser un dia trist per a molts mataronins: als 89 anys ens va deixar l’entranyable professor Adolf Comerón i Martín

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img