DestacatsPaquita Roure: 105 anys de vitalitat i història de Mataró

Paquita Roure: 105 anys de vitalitat i història de Mataró

spot_img

Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats

El passat 30 de maig, als 105 anys d’edat, va morir la Paquita Roure i Jané, la persona més vella de Mataró. A pesar de la seva edat, la dona va conservar el cap molt clar i una memòria extraordinària fins al final dels seus dies. Aquestes circumstàncies han fet que la “iaia Paquita” n’hagi vist passar de totes convertint-se en un pou d’experiències i en un arxiu vivent de la història de la nostra ciutat. Recordava el dia que es va proclamar la República. Ens explicava que el seu pare la va anar a buscar a l’escola, una cosa que mai havia fet, i que agafada de la mà la va portar, junt als seus germans, davant de l’Ajuntament, on van veure com el jove Jaume Llavina, un amic de la família que, davant de grans aplaudiments i molta cridòria, llençava pel balcó la imatge del rei d’Espanya.

Als 14 va entrar a treballar al despatx del taller del seu pare, el taller J. Roure, una foneria de molta anomenada al Mataró dels anys trenta. Però quan tot just havia acabat l’adolescència va haver de visitar la presó, com a reclusa. Hi va estar internada durant un any i allí, segons ella, hi va aprendre gairebé de tot.

La causa del seu engarjolament va ser que durant l’any 36, com a conseqüència de la Guerra Civil, “can Roure” va ser col·lectivitzat i declarat Indústria de guerra. En aquell taller s’hi fonien i mecanitzaven gran part de les bombes d’aviació i de morter que llençava l’exèrcit republicà. El responsable de supervisar i de signar la producció d’aquell material bèl·lic era el senyor Pepitu, un enginyer industrial, propietari de l’empresa i pare de la Francisca.

Per assegurar-se que l’amo de can Roure no fugiria a França, com havien fet molts altres membres de la burgesia catalana, “les clavegueres” de Generalitat van fer detenir i empresonar a les seves filles, gairebé unes adolescents. Així va ser com la Paquita Roure, a pesar de ser una obrera i tenir carnet de l’U.G.T, acompanyada de la seva germana Magdalena, va entrar a la presó. El pretext que les autoritats van donar era ridícul. Se les acusava de fer “Socorro Blanc” a favor de l’exèrcit rebel, cosa que ella assegurava que no era certa.

Les germanes Roure van passar primer per la txeca barcelonina de can Busutil, un centre d’interrogatori que estava situat al carrer de Pau Claris de Barcelona, cantonada amb la plaça Ramon Berenguer. Txeca que, per cert, dirigia el conegut militant comunista Julià Grimau. Des de can Busutil van ingressar a la Presó de Dones de les Corts, recinte penitenciari on hi van estar recloses durant un any. No en van sortir fins el dia que les tropes d’en Franco van entrar a Barcelona.

Durant la seva estada a la presó, la Paquita va tenir l’oportunitat de conèixer un seguit de personatges molt peculiars; gent que de no haver passat per aquell centre mai no hauria conegut. Explicava amb sornegueria que uns anys més tard, quan alguna vegada havia anat a la Rambla o al Paral·lel per veure una obra de teatre amb el seu marit, aquest s’havia mort de vergonya. Doncs, no era un fet estrany sentir que alguna prostituta, carterista o qualsevol altra dona de la xurma barcelonina la cridés efusivament pel seu nom i que l’omplissin de petons i d’abraçades. Eren algunes de les seves antigues companyes de presidi que exterioritzaven l’alegria de retrobar a la Paquita, aquella noia de Mataró injustament detinguda per “feixista” i amb la que havien compartit tants dies de penal.

Entre les preses anomenades polítiques que hi havia a les Corts se’n recordava d’una de molt peculiar. Era una dona bellíssima que en aquells moments estava criant un nen. Es tractava de doña Mª Fernanda Ladrón de Guevara, una de les actrius més populars d’Espanya, que a l’esclatar la Guerra Civil es trobava a Barcelona. La van detenir al teatre Coliseum mentre estava assajant una obra de teatre. L’havien acusat, i en aquest cas sembla que amb raó, de participar en el “Socorro Blanc”. La seva petita criatura, que la Paquita més d’una vegada havia sostingut en braços i alletat amb biberó, amb el pas del temps va ser el popular actor Carlos Larrañaga. Anys, després quan el veia per la tele, deia: a aquest home jo li he canviat els bolquers.

La Francisca Roure es va casar relativament jove. Ho va fer amb en Joaquim, el fill d’un fabricant del tèxtil. Eren anys difícils, de moltes mancances econòmiques, de gana i d’estraperlo. Amb la crisi del cotó, el negoci familiar de filatures i teixits se’n va anar a fer punyetes. Ells no es van rendir.

Amb una vella overlock i una màquina de dues agulles, la Paquita va muntar una petita confecció al menjador de casa. En Quim, el seu marit, amb una petita tricotosa circular recuperada de l’antiga empresa familiar es va convertir en un expert teixidor. Com va passar en el domicili de moltes famílies mataronines, a ca la senyora Paquita van superar la crisi “treballant a mans”. El “treballar a mans” és una expressió molt mataronina. És el fet de teixir i de confeccionar en el propi domicili, per encàrrec de les grans empreses tèxtils. Aquelles que disposaven d’una bona quota de cotó.

És un fet molt conegut a Mataró que, inclús dins de la pròpia caserna de la Guàrdia Civil, moltes de les esposes dels membres de la benemèrita disposaven d’un tradicional overlock i, mig d’amagatotis, confeccionaven “a mans”. Era la manera d’arrodonir el reduït sou familiar. Un cop superada la crisi del cotó, la Paquita va seguir mantenint la seva petita confecció domèstica. Ara ja no treballava” a mans”. Feia vestidets de nina que distribuïa per algunes botigues de Barcelona.D’aquesta manera, a base de treballar molt, la Paquita i en Joaquim van poder pujar a cinc criatures. Aquests li han proporcionat dotze néts i vint besnéts.

Inclús quan va arribar a centenària, la Paquita sempre va ser una dona vital. Li agradava el carrer, la gent, el garbuix i les converses. Mai no esmorzava a casa. Ho feia al cafè amb un grupet d’incondicionals amigues, totes d’una edat més que respectable. Cada matí les trobaveu fent-la petar, o bé a la granja Caralt o sinó al piset de la pastisseria Uñó.

Els dijous era el seu dia de mercat. Des de fa molts anys, tots els dijous era una assídua visitant del tradicional mercat de Granollers. Recorria les parades, xerrava amb tothom, remenava el gènere dels taulells i quan se li presentava una bona oportunitat comprava alguna ganga pels seus besnéts.

Darrerament, degut a la seva edat, ja no es pot asseure damunt la mítica “Pedra del Miracle”, aquella que hi ha en un dels angles de la Plaça Porxada. Però alguns comerciants, que la coneixien, si la veien cansada, li ofereixen una cadira darrere el taulell de la seva parada. Quan arribava el migdia anava a fer un bon dinar. Uns dies a la Fonda Europa o al restaurant La Font. Altres a Cal Truc d’Orrius, on compartia el menú amb els habituals clients de cada dijous. Entre altres hi trobava al filharmònic i escultor Joan Solà, al cineasta Lluís Comerón, a la periodista Rosa Vila i ocasionalment a l’escultor Manel Cusachs, acompanyat de la seva trempadíssima esposa Mª Teresa Colomer. Ah! Encara no us ho he dit: la Francisca Roure era la meva mare ■

spot_img
spot_img

Articles similars

spot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img