Anunci Publicitarispot_img
PersonalPapà, quina hora és?

Papà, quina hora és?

spot_img

Un text de: Juan Antonio Ciller, vicepresident de l’Associació Mataró Camina

Així em preguntava una vegada i una altra la mare, recolzada en el seu llit. La mare es deia, Josefa. Un bon dia, de sobte, va començar a oblidar petites coses quotidianes: la bossa, les claus, comprar el pa, posar sal als menjars. “Sí que n’hi he posat”, contestava ella, intentant justificar-se.

Encara era relativament jove, havia complert recentment els 65 anys, encara que aparentava ser més gran; es trobava bé, llevat d’alguna petita dolença de l’edat. “He viscut moltes penalitats”, ens deia. “Entre elles una postguerra en la qual vàrem passar molta necessitat i també gana”.

Un dia, en tornant jo a casa després de la meva jornada laboral, no hi era. No vaig donar-hi massa importància. Hauria anat a ca la Pepa, la nostra veïna. Hi anava sovint a fer-la petar. Vivíem a la Ronda Cervantes i totes dues es feien confidències i s’ajudaven en tot.

Vaig fer temps mentre preparava la bossa d’esport. En aquella època jo entrenava un equip de futbol de la comarca. L’espera va ser inútil, la mare no arribava i se’m feia tard. Vaig anar al pis de la Pepa i ella mateixa em va obrir la porta: “Pepa, hi és la mare amb tu?”, “No, aquesta tarda no ha vingut i tampoc l’he vist pel carrer”, em contestà estranyada.

Em vaig dirigir al bar on el pare solia fer la partideta a les tardes. Estava tranquil·lament assegut mirant els amics que jugaven al dominó. “Pare, la mare no és a casa i a aquestes hores sempre hi és, saps on ha anat?”. “No ho sé pas, la vaig deixar fa unes dues hores, estava mirant la novel·la”. “Anem a casa, necessito que hi siguis allà per si algú truca pel telèfon. Jo aniré a veure si la trobo”.

Ja començava a preocupar-me. Vaig preguntar als veïns, a les botigues properes on solia comprar, als coneguts del carrer. Ningú en sabia res de la mare. Torno a casa per veure si havia aparegut i em trobo al pare desencaixat: “Està a l’hospital, ha vingut un Policia Municipal preguntant si vivia aquí. Ha patit un accident, un cotxe l’ha atropellada i li ha trencat una cama”. Arribàvem ràpidament a l’hospital quan ja es feia fosc.

Plors, cap paraula; el pare es va abraçar a ella sobre el mateix llit, tots dos ploraven, la mare em mirava com espantada. Quan es van calmar una mica el pare va començar a renyar-la. “On anaves?, per què no ens has dit res?”. La mare, amb els ulls molt oberts, no contestava.

“Pel que sembla es va perdre i deambulava per Mataró parlant sola, segons van dir uns testimonis al lloc de l’accident”, ens va explicar el caporal de la policia. “L’accident ha estat al Camí de la Geganta, ella no ha sabut dir-nos res, quasi no parla, només plora, tot el que ens ha dit és que no sap què ha passat, hem escorcollat la bossa i, pel DNI, hem sabut on vivia”.

Encara avui m’emociono tot recordant: la mare va començar a desvariejar, els metges deien que era degut a l’anestèsia i als medicaments. La realitat va ser molt diferent. Recuperada de l’accident, la mare es va atrinxerar en el seu silenci, a voltes tenia la mirada perduda i el pensament com llunyà. Una nit em va preguntar on es trobava i qui era aquest senyor que està amb tu?, assenyalant al pare. En aquells moments em pensava que no ho deia de debò, però tot va ser molt pitjor. Després de marxar jo, va començar a increpar al pare. Quan tornava a casa me’l solia trobar plorant com un nen petit: “No deixa que m’acosti, em crida, m’insulta”.

A estones era ella i a altres no sabia qui era, tornava a la infància, em deia a mi “papà”; alternava anècdotes de nena amb els seus pares i germans a Salobreña amb altres en què ens escridassava sense motiu aparent.

A causa de la inactivitat se li va complicar la circulació i la vam haver d’ingressar. En cap moment es va lamentar. Recolzada en el seu llit em preguntava sovint: “Papà, quina hora és?, papà, quina hora és?”. La mare ja no va sortir viva de l’hospital, va morir després de dos mesos internada. Dos dies abans de morir, en arribar per rellevar al pare, em va cridar: “José, “acércate”. Em vaig apropar, va agafar la meva cara amb les dues mans i em va fer dos petons (des de l’inici de la malaltia no m’havia tornat a fer un petó). Vaig entendre que aquells dos petons era el seu comiat. Quan hi penso no puc reprimir les llàgrimes.

Uns mesos després el pare va començar a tenir símptomes amb la mateixa malaltia de fons, però aquesta és altre crònica. Històries similars les he escoltat durant any rere any dels llavis de familiars amb malalts d’Alzheimer: desemparats, sovint amb pocs recursos i, sempre, sense entendre què els passa al pare o la mare. Aquesta malaltia, curta o llarga, esgota i desespera als cuidadors i, algunes vegades, destrossa la mateixa família.

Des de l’Associació Mataró Camina reclamem que els ajuts rebuts per aquests malalts i les seves famílies, que són molt d’agrair, no responguin en bona part a conceptes com la caritat i l’ajut solidari privat, sinó al de dependència, emparat per la Llei actual i, sobretot, a la seva justa aplicació sense demores. Ells, els malalts d’Alzheimer, s’ho van guanyar a pols. Els familiars ho necessiten i s’ho mereixen ■

Anunci Publicitarispot_img
Anunci Publicitarispot_img

Articles similars

Anunci Publicitarispot_img

Comentaris

Instagram

El més popular

Anunci Publicitarispot_img